[Aquesta entrada està feta imitant l'estil de Josep Pla al seu llibre El Quadern Gris]
2 de maig. – Avui he donat un pas important a la meva vida. Ara em considero més gran, més capacitat, més madur. Tinc el cap millor moblat que ahir. Els mobles de conglomerat dòcil i de mala qualitat comencen a ser robustos, forts i pesats. Tenen la consistència necessària per començar a perdurar en el temps. Sóc gran?
Aquest fet del que faig gala té nom i cognom, es diu entrevista laboral, la primera de la meva vida.
– Quants anys tens noi? Al currículum no hi diu res.
En efecte, no he posat l’edat al currículum i això em causa un cert rubor. És absurd fer-me el despistat: admeto l’error i segueixo. He llegit que en aquests casos és necessari mirar sempre els ulls. Cada vegada que hi penso, però, a part d’alentir la meva capacitat d’eloqüència, em trobo amb els ulls clavats damunt la taula. Quatre mirades impassibles aguaiten per veure què explico, com em moc i com actuo.
Plou, o millor dit, sento que cauen gotes d’algun lloc que comença més enllà de la paret, és metapluja. Això em relaxa, l’atenció ja no és sobre mi – tanmateix em preocupa perquè no vull que caigui el sostre postís pel degoteig-. Parlo massa, hauria de moderar-me.
Ahir vaig anar a Bedorc. Per arribar-hi, cal passar pel complicat laberint de carreteres per pagar el peatge de Sant Sadurní. Tot per agafar l’àlbum de fotografies del seguiment polític, que serà una de les meves armes per vendre’m a mi i al meu producte. Sóc insistent i tossut, m’agrada fer les coses bé encara que, de vegades, costi.
Ho ensenyo juntament amb el vídeo documental que amb penes i treballs i molta col·laboració he aconseguit fer: Viure Desconnectats. El producte lluu per sí mateix, cosa que em repercuteix positivament. Ara bé, la llosa que porto a l’esquena i de la que no em puc deslliurar és l’edat. Em fa reflexionar: popularment es diu que és l’hora del jovent i les idees fresques, però no acceptem com a jovent nois de 18-19 anys. Són massa petits i ignorants. Aquesta llosa em pesa massa. Sóc petit per concórrer a un lloc de treball. També ho sóc per demanar càmeres a la meva facultat, i no parlem d’opinar sobre el quefer polític. Sembla que les persones que advoquen per una renovació d’aires no vulguin realment obrir-se, sinó enaltir-se. No hi ha manera.
L’entrevista es desenvolupa sense problemes, dono el millor de mi. Desplego el meu arsenal de valors afegits, que tan comuns són a la meva Facultat. A la sortida m’atreveixo, a la fi, a preguntar el perfil dels altres dos contrincants –gran error-.
- Dos llicenciats amb coneixements professionals de muntatge audiovisual- responen amb una certa confidència.
M’he fet gran, he hagut d’afrontar la meva primera entrevista laboral. De negacions me n’esperen més a la vida, però si comporten situacions com les d’avui són més gratificants. No puc competir amb una persona que ha estudiat exactament el que vull fer jo i pretendre produir una feina millor, seria totalment errat pensar-ho. Puc donar el meu prisma de la producció audiovisual, tal vegada insignificant per ser, tornem-hi, petit. Tot i que ara dic, sóc petit en un món de grans.
Reflexions insignificants que començo a relatar amb cap altre fi que poder expressar les meves vivències perquè altres les puguin aprofitar o considerar.
