Canal del Youtube.

Benvinguts al meu bloc. Si hi ha algun tema amb el que no esteu d'acord us convido de replicar-me als comentaris. Intentaré respondre al més aviat possible.

Si voleu, podeu veure alguns dels meus vídeos al web: youtube.com/ericdexeus o youtube.com/dexeusproductions.

jueves, 5 de mayo de 2011

Primera entrevista laboral. Sensacions estranyes.

[Aquesta entrada està feta imitant l'estil de Josep Pla al seu llibre El Quadern Gris]

2 de maig. – Avui he donat un pas important a la meva vida. Ara em considero més gran, més capacitat, més madur. Tinc el cap millor moblat que ahir. Els mobles de conglomerat dòcil i de mala qualitat comencen a ser robustos, forts i pesats. Tenen la consistència necessària per començar a perdurar en el temps. Sóc gran?
Aquest fet del que faig gala té nom i cognom, es diu entrevista laboral, la primera de la meva vida.

– Quants anys tens noi? Al currículum no hi diu res.

En efecte, no he posat l’edat al currículum i això em causa un cert rubor. És absurd fer-me el despistat: admeto l’error i segueixo. He llegit que en aquests casos és necessari mirar sempre els ulls. Cada vegada que hi penso, però, a part d’alentir la meva capacitat d’eloqüència, em trobo amb els ulls clavats damunt la taula. Quatre mirades impassibles aguaiten per veure què explico, com em moc i com actuo.

Plou, o millor dit, sento que cauen gotes d’algun lloc que comença més enllà de la paret, és metapluja. Això em relaxa, l’atenció ja no és sobre mi – tanmateix em preocupa perquè no vull que caigui el sostre postís pel degoteig-. Parlo massa, hauria de moderar-me.

Ahir vaig anar a Bedorc. Per arribar-hi, cal passar pel complicat laberint de carreteres per pagar el peatge de Sant Sadurní. Tot per agafar l’àlbum de fotografies del seguiment polític, que serà una de les meves armes per vendre’m a mi i al meu producte. Sóc insistent i tossut, m’agrada fer les coses bé encara que, de vegades, costi.

Ho ensenyo juntament amb el vídeo documental que amb penes i treballs i molta col·laboració he aconseguit fer: Viure Desconnectats. El producte lluu per sí mateix, cosa que em repercuteix positivament. Ara bé, la llosa que porto a l’esquena i de la que no em puc deslliurar és l’edat. Em fa reflexionar: popularment es diu que és l’hora del jovent i les idees fresques, però no acceptem com a jovent nois de 18-19 anys. Són massa petits i ignorants. Aquesta llosa em pesa massa. Sóc petit per concórrer a un lloc de treball. També ho sóc per demanar càmeres a la meva facultat, i no parlem d’opinar sobre el quefer polític. Sembla que les persones que advoquen per una renovació d’aires no vulguin realment obrir-se, sinó enaltir-se. No hi ha manera.

L’entrevista es desenvolupa sense problemes, dono el millor de mi. Desplego el meu arsenal de valors afegits, que tan comuns són a la meva Facultat. A la sortida m’atreveixo, a la fi, a preguntar el perfil dels altres dos contrincants –gran error-.

- Dos llicenciats amb coneixements professionals de muntatge audiovisual- responen amb una certa confidència.

M’he fet gran, he hagut d’afrontar la meva primera entrevista laboral. De negacions me n’esperen més a la vida, però si comporten situacions com les d’avui són més gratificants. No puc competir amb una persona que ha estudiat exactament el que vull fer jo i pretendre produir una feina millor, seria totalment errat pensar-ho. Puc donar el meu prisma de la producció audiovisual, tal vegada insignificant per ser, tornem-hi, petit. Tot i que ara dic, sóc petit en un món de grans.

Reflexions insignificants que començo a relatar amb cap altre fi que poder expressar les meves vivències perquè altres les puguin aprofitar o considerar.

viernes, 18 de marzo de 2011

Perquè certs presentadors de tele SEMPRE estan sota la màscara que els porta a l'estupidesa?

NOTA PRÈVIA: El text és molt complicat i rebuscat. Cal parar atenció a les frases i tenir presents els dos personatges de què parla el text i saber, generalment, què fan. També cal considerar que Gafapastas és un programa cultural que en breu estrenarà La2 de TVE"




"La Televisió és un negoci que ha de sortir rentable". Amb aquestes paraules
podem entendre que la baralla "tot per l'audiència" que estan fent moltes
cadenes de televisió és lícita. Treuen la carnassa i l'arsenal dels ganivets
per esquarterar qualsevol reguitzell de carn humana viva que passi per les
seves mans. Res no importa, tot s'hi val. És un "tot pel superàvit".

El show no para mai, ni tampoc a l'hora d'ensenyar a les noves generacions,
aquells qui, suposadament, haurien de plantejar-se la seva vida professional.
Les gafapasta que pretén Juanra Bonet a la pública espanyola res s'assemblen a
l'individu que, davant la consistència de la institució universitària,
s'aixopluga en el món de la irreverència i desprestigi. Què és despreci? Potser
és una feina molt lloable firmar un programa de tele amb la credibilitat que
dóna una gran cadena com Telecirco -heu llegit bé-. Ara bé, el que no és lloable,”
sota cap concepte, és infravalorar una opinió correctament plantejada, arrossegar-la al terra i espellar-la fins sagnar.

Sobta encara més quan “l'assenyat”, que és la mirada indiscreta que aguaita
expectant, passa a jugar el mateix rol. Cert deu ser que el canal de
telerealitat que propugna un dels ponents s'ha traslladat a la realitat física
i palpable: "Tornem després dels anuncis, a Aruscitys". I mentrestant, em gravo
caminant, que segur que m'agafen els de la ratomàquia, com diu el gran Monegal.

Estem parlant del cor? No, hi ara! Estem parlant d'una avivada tertúlia de cafè
copa i puro? Encara menys! Segur que estem parlant d'una discussió de la
perruqueria... Quasi. Estem parlant d'una conferència universitària! Amb
presència de no menys de dues-centes persones!

Lamentable exercici el de l'Àngel Llàcer i Víctor M. Amela a la conferència
"Superat's. La cultura de l'esforç a la televisió" Superats? Vosaltres. Esteu
superats per la televisió, de la mateixa manera que ho estan totes les altres
persones encegades pel diner fàcil. De res serveix donar una posterior roda de
premsa lamentant-se de la situació actual i despullant-se de la seva posició
de gafapasta reprimit. D'això al meu poble en diuen enganyifa.

Per què ho entenguis: Et nomino..

jueves, 3 de febrero de 2011

Us proposo un exercici: a l'estil "Buscant Wally" perquè no fem "Buscant Egipte o Irak"?

Els de la FOX han aconseguit moure les plaques tectòniques que durant milions d’anys han configurat la nostra geografia en poc més d’una setmana. Impressionant feina de substitució de països. Els hi demanarem la recepta.

Des del moment que molts americans ens situen a prop de Mèxic i es pensen que mengem spicy, no és d’estranyar veure aquests tipus d’imatges. A dalt la representació fidedigna que ha fet FOX NEWS i a baix la cartografia real.


Carregament llest, objectiu llest, apunteu i... FOC! als Periodistes.

La Plaça Tahrir d’El Caire s’ha convertit en una batalla campal, on l’objectiu, les últimes hores, estan sent els periodistes.

El periodista mira, observa, analitza, recopila, compren, però no jutja. Els dos equips del 30 minuts, encapçalats per Eduardo Sanjuán, s’han desplaçat a Egipte avui mateix, i per circumstàncies incoherents estan amb els ulls embenats en una comissaria, amb tot el material requisat.

De la mateixa manera, altres periodistes de Televisió de Catalunya estan sent reprimits per fer la seva feina, així com internacionals de la CNN, The New York Times, el Washington Post, Al-Jazeera... –atenció a l’ús dels punts suspensius-.

Fa poques hores Albert Elfa, recentment incorporat a la corresponsalia de la pública catalana, ha viscut en directe l’impacte d’una bala a la barana de l’hotel on tenen reclutats tots els periodistes, que en breu serà totalment desallotjat. No s’admeten noves pernoctacions a cap hotel, els periodistes estan totalment desemparats, atacats i en seriós perill. Aquest vídeo d’Anderson Cooper ho corrobora en escreix.



I és que sembla totalment irreal la repressió que estan rebent els periodistes, que “sempre han estat ben tractats”, segons Tomas Alcober. Els trets (malauradament mai millor dit) van dirigits als periodistes amb algú que els firma, que, com han afirmat els testimonis, “són la policia, de part del Govern de Mubàrak”.

La reflexió és obligada: Com pretén el règim autoritari de Mubàrak fer creure a la seva població que hi haurà una transició apropiadament democràtica quan el primer que van fer va ser retallar-li la seva principal font d’organització, és a dir Internet? És més, pretén fer creure que vol la pau essent ell mateix el que ha incitat aquesta violència? I finalment, algú creu que renunciarà a uns drets suposadament vitalicis que s’ha forjat? Sí, clar.

Per la notícia original del 3cat24.cat. Click aquí.

lunes, 17 de enero de 2011

Editorial Revista "LaComa Punt i a Part", número 23

Benvolguts,

La revista del Bedorc està recent treta del forn. Avui mateix s'ha enviat a la impremta i dimecres es començarà a repartir per totes les cases dels vilatans del Bedorc. Com a novetats de la revista hi ha, com sabeu, la nova secció que firmo jo, així com una nova secció anomenada "SUGGERIMENTS" on els mateixos bedorquins escriuran les receptes més tradicionals del poble per compartir-les entre tots.

En aquest número també trobareu reeditat el text d’en Joan Romeu, Història del Bedorc 1”, que, per problemes tècnics, no es va poder publicar en la seva totalitat al número anterior de la revista. Demanem disculpes per aquest fet. Hem cregut adient tornar-lo a publicar sencer.

Us deixo amb l’editorial i en molt breu podreu trobar la revista en format PDF al lloc web del Bedorc: www.elbedorc.com .

Una abraçada!
Eric Dexeus

EDITORIAL:

L’any 2010 ha passat, i ens n’hem sortit.

Emprenem una nova dècada amb il·lusions i projectes per complir. Estem a la recta final de la lluita per superar la recessió que està afectant al nostre país. No ens hem aturat mai, sempre hem seguit endavant: pensar en avui i planejar el demà. Aristòtil deia que som éssers en potència, som éssers capaços de ser més dins nosaltres mateixos, que estem capacitats per portar a terme els nostres projectes. El passat és passat i d’ara endavant hem de focalitzar-nos a viure totes les experiències 10 que ens esperen enguany. Canviem d’etapa i estrenem Junta, però seguim amb l’esperit de sempre, l’esperit d’orgull bedorquí.

Serà un any molt actiu, especialment pel nostre poble. Tenim nova junta, jovent treballador, capaç, ple d’energia per consolidar el nostre poble com a símbol de la cohesió i participació. Tenen preparades les activitats de sempre i moltes més de noves, algunes de les quals començarem a veure aquesta Festa Major d’Hivern.

Sense més preàmbuls, donem pas a la festa grossa de l’hivern, no sense abans desitjar-vos una molt bona entrada d’any i que gaudiu molt de tots els vostres projectes. Visca el Bedorc!

EL CATALÀ CORRECTE, PASSA'L!

Ho corroboro: El català és difícil.

Certament tots parlem molt malament, completament tots. Ens passem el dia cometent barbàries de l’alçada d’un campanar sense adonar-nos*. (Aquí trobem el primer, hauria d’haver escrit adonar-nos-en, “nos” substitueix a nosaltres i “en” substitueix un complement preposicional encapçalat per la preposició DE).

Aquesta és la conclusió, gens precipitada, que puc treure després d’haver cursat l’assignatura dependent de la classe troncal de llengua.

Com deia, cometem errades contínuament. Algunes errades són molt clares: com Dir-s’ho* (Referint-se a DIR AIXÒ A ELL) i d’altres que no ho són tant: Els les donaré* (Pronominalitzant el complement indirecte de la frase DONARE LES LLIBRETES A LES NOIES, com “les” quan hauria de ser “els”, cosa que voldria dir que la frase final quedaria ELS ELS DONARÉ”. Els pronoms és un camp inexplorat pel llenguatge oral. Persones que “suposadament” haurien de saber parlar amb públic amb una certa correcció llançen* (Aquesta errada és òbvia, però es comet!) afirmacions com: Jo lis diria als polítics* (Aquí hi ha una bomba ortogràfica: en primer lloc “LIS” no existeix, hauria de ser en el seu lloc ELS, sempre i quan es refereixi a un complement indirecte plural. L’altre és que aquí hi ha un excés de pronoms, una repetició innecessària, un pleonasme. El “LIS” o en el seu defecte, “ELS”, sobra, doncs* hi ha duplicitat de referències a “ELS POLÍTICS”.(El “DONCS” està mal escrit, ja que “DONS” no significa “PER TANT” com està usat en aquesta frase).

Pinto un quadre en el que* hi* surt la Maria.(Aquí torna a haver-hi un cas de pleonasme. Hi hauria d’anar un “ON”, un “EN QUÈ”, o “EN EL QUAL”. L’HI també és marcat com a error, ja que també està substituint un nom que està explícit a la oració, per tant hauríem d’ometre aquest “HI”). Si diéssim* (seria DIGUÉSSIM, ja que el verb DIR té increment velar en nombroses conjugacions del seu paradigma) estic pintant a la Maria*, estaríem cometent un altre error.( En aquest cas, LA MARIA és un complement directe, per tant, no hauríem d’utilitzar cap preposició per introduir-la.)

Finalment, per acabar aquesta primera entrega d’errors que tots cometem, cal recordar que, tot i tenint molt clares aquestes premisses, posar-te davant d’un examen de 30 preguntes, moltes de les quals estan pensades per caure-hi de quatre potes, és, si més no difícil, igual que llegir aquesta frase de quatre línies sense cap punt.

No obstant* (no obstant necessita l’AIXÒ), s’ha de pensar que és possible fer-ho, i una vegada ho hagis fet, hauràs de presentar-te a un altre examen de 30 preguntes trampa, del mateix estil, de castellà. Algun dia acabarem parlant tots bé, i no hi haurà pregunta trampa que se’ns resisteixi, segur.

Res més per avui.
EL CATALÀ CORRECTE, PASSA'L!

sábado, 15 de enero de 2011

És un error programar un videojoc? Algú m'explica com es pot programar-ne un per error?

Això va de reflexions d'abans de les eleccions. Situem-nos als dies en què el PPC va llançar un videojoc on la líder popular matava independentistes i immigrants. Aquesta reflexió va ser feta en resposta al Debat que vam fer a Seminari.
Aquí va:

"La immigració i el tracte que en fa el PPC

La política és inconnexa: com pot guanyar les eleccions a Itàlia un individu que fa pública les seves relacions amb dones de moral distreta, altrament anomenades meretrius? És més, com pot guanyar les eleccions el propietari de l’empresa de Telecinco? Si la meva lògica no està errada, és incomprensible que EL Carmen de Mairena no aconsegueixi cap escó al selecte Parlament de Catalunya.

El Partit Popular de Cataluña va llançar un videojoc en què Alícia Sánchez Camacho, la líder dels populars, es veia matant immigrants i independentistes. I això sí que és Constitucional? Fomentar actituds xenòfobes i anticatalanistes és, realment, constitucional?. Un partit tant assidu a aquest tribunal hauria de tenir la Constitució molt present, així com el Codi Civil, així com qualsevol document oficial en què a la capçalera hi surti la paraula màgica España –i si surt que és indissoluble, millor-.

És incomprensible com va aconseguir 18 escons el 28 de novembre un partit que mai havia aconseguir cap resultat que valgués la pena aquí a Catalunya. Com es pot votar un partit que menteix tant vehementment? La mentida és clara: La gran excusa per la publicació d’aquest joc era que va ser “un error informàtic”. Que preguntin a qualsevol programador que m’expliqui cóm es pot crear per “error” un joc. O clar, potser l’error va ser publicar-lo ja que estava destinat a ús “privat”.

Aquestes accions no fan més que banalitzar la política. Li fan tant de mal... No estem en temps d’atemptar contra el sistema democràtic d’aquesta manera, i menys quan es parla que sinó la majoria, gran part dels joves d’avui, estan desencisats per allò que algú vell i carca anomena política. De fet, segur que es podrien emprendre accions legals contra aquest videojoc, però en estar en campanya electoral traurien alguna llei del S. IV a.C. on es justifiqués l’acció dels populars.

Lamentable,erò el règim democràtic funciona així. Les campanyes en negatiu poden interessar molt i hem comprovat que poden funcionar segons en quin moment ens trobem.
"

jueves, 13 de enero de 2011

LaComa Comunicació, la nova secció de la revista d'El Bedorc.

Estreno secció! La revista LaComa punt i a part estrena secció al número que sortirà en dues setmanes just per la Festa Major de Sant Sebastià del poble del Bedorc. En aquesta secció, que us adjunto la primera entrega, parlaré sobre fenòmens que hagin marcat l’agenda trimestral de l’àmbit de comunicació general, centrant-me en la Televisió. Encara no s’ha pactat les condicions de publicació, però de ben segur podrà esdevenir una secció fixa a la revista!
Aquí us deixo la primera entrada:

LaComa Comunicació


Hem vist molt bones imatges per la petita pantalla aquest 2010, però també n’hem vist, i moltes, de no tant bones.

A la secció que inauguro parlaré sobre comunicació, centrant-me sobretot en la gàbia de la tele. La televisió ocupa gran part de les nostres vides, s’ha convertit en poc temps en un oceà incommensurable d’informació. Hem de ser capaços de discernir, dins d’aquest gran oceà, allò que convé.

Escriuré sobre la necessitat urgent d’una revisió profunda del sistema televisiu espanyol i català. Tenim a l’abast gairebé una quarantena de canals, i cada dia rebem una gran allau d’informació. Tota aquesta informació, però, no és necessàriament real, ni molt menys verificable. Ens serveixen en safata continguts cuinats en molts restaurants diferents, restaurants que no tenen perquè estar nets ni ordenats. Sovint som l’objectiu d’informació maliciosa i malintencionada, ens pretenen estafar ensenyant merament la “bona” perspectiva de les coses, si és que en tenen. No hem de donar mai per bo, ni ètic, ni lícit, ni real res del que veiem per la televisió, a menys que sapiguem que prové d’una cadena racional. Per decidir si una cadena és racional, hem de començar per analitzar la situació més bàsica, hem d’analitzar la comunicació entre emissor (TV) i receptor (l’audiència).

La metacomunicació és l’anàlisi comunicacional que intenta comprendre les dues part implicades en un procés comunicatiu, a les que observa des d’una certa perspectiva. Per fer correctament aquest anàlisi, hom s’ha de desprendre dels prejudicis que tingui sobre qualsevol contingut o cadena de televisió. Principalment, quan analitzem interaccions comunicatives, hem de considerar tres perspectives bàsiques: Les coses són com són i no com ens agradarien que fossin. Les coses no són el que semblen. Les coses poden canviar.
Són moltes les “coses” que hem de tenir en compte a l’hora de comprendre la línia d’actuació de les cadenes, ja siguin comercials –com ara anomenen a les cadenes privades-, com les públiques. És per això que, al llarg dels diferents escrits, intentaré donar el meu punt de vista sobre el que jo entenc que és una cadena privada i una cadena pública, quins són els seus codis deontològics i la seva raó de ser.
Aquest serà la línia executiva d’aquest nou apartat de la revista dels bedorquins i bedorquines, la revista que fem entre tots. Espero que sigui del vostre interès i és obvi que us convido de replicar-me de QUALSEVOL comentari que pugui fer via e-mail o a través del meu bloc d’internet. Us adjunto tots dos al final d’aquest primer article de la secció.
Sense més preàmbuls, passem al primer comentari que també apareix al meu bloc. El tema és escandalós: El tancament de la cadena d’informació CNN+.
Estic de dol televisiu: CNN ha cancel·lat les seves emissions. La telebrossa del InformativoIMPACTO, el “terrible, apocalíptico suceso..”, cada vegada aguaita més. Parlant ràpid i clar, s’han carregat l’única cadena amb “bona reputació” que tenien. Ara escoltarem: “Andreíta, cómete el pollo coño, que mamá está produciendo eso de las noticiahh” Graciós, si més no.
Alabo el discurs de tancament del canal informatiu de Prisa: "Haciendo honor a nuestro lema, una última noticia: CNN+ cancela sus emisiones. Adiós" L’esperit crític que ha imperat en tot moment segueix fins a l’últim minut. La professionalitat dels treballadors, tot i conscients que en deu minuts perdien la feina, ha estat brillant. Felicitats per la feina ben feta, que no te fronteres, ni té rival.
Gestevisión TeleCinco, propietària de TeleCinco, Cuatro i del 25% del capital en participacions de la plataforma Digital+ (de la qual la propietària principal és l’imperi Prisa, de la que en deriva Sogecable), intenta imposar el seu model televisiu a tot l’Estat Espanyol, però té un rival: La TV Pública. Pot privar-li de la meitat del finançament traient-li la publicitat, pot arravatar-li l’audiència, però mai la farà caure.

Ara s’obre un procés de reflexió, de consideració sobre el que suposa la televisió en la nostra societat. El balanç que se’n pot treure és que vivim en èpoques on el periodisme informatiu de qualitat només està representat per UNA cadena d’àmbit estatal(24hTVE), i UNA més d’àmbit autonòmic(3/24TVC). I para de comptar. El dubte, per tant, és: si els meus ideals no em permeten treballar en una cadena que fomenta la mala educació, el xafardeig o l’insult, per què estic estudiant Periodisme? Estic estudiant per entrar a alguna d’aquestes dues cadenes que he comentat abans? Però si cada any es graduen més de 400 periodistes, hi ha capacitat en aquestes dues cadenes per mi? També ho podem enfocar des de la perspectiva que estic estudiant per entrar a dins d’aquest conglomerat monotemàtic que prefabrica T5. El dubte seria llavors, cal estudiar Periodisme? Potser seria més útil fer un curs intensiu d’un dia i mig i celebrar la gala de graduació a Sálvame, com a becari. Ja ho deia J.J.Vázquez: “Si ya lo he dicho yo, que para entrar a Sálvame no pedimos ni el graduado escolar, ni FP, ni corte y confección... Solo falta ser metemierda”. Estic entrant en una crisi estudiantil, cal estudiar el que estic estudiant? Total, per arribar a un punt on no trobi feina, i la que trobi sigui per fomentar valors que no fan sinó que empobrir una societat...

Eric Dexeus

lunes, 10 de enero de 2011

Afegitó al post anterior

Vull afegir una informació al post que vaig fer ahir. Just després de veure el documental de la Sexta, vaig considerar que també valia la pena veure el 30 minuts per 3alacarta.

No m'arrepenteixo, un documental de producció pròpia molt ben fet. Val la pena veure'l. Tot seguit deixo l'enllaç.

domingo, 9 de enero de 2011

Veig un petit centelleig de llum al final del túnel. Acabo de veure un bon documental: Salvados a Palestina.

No estem tant malament com pensava, encara avui podem trobar excel·lents productes televisius. L’últim que he vist, el recorregut de Jordi Évole per tot el territori palestí de Cisjordània.

El d’avui ha estat un programa excel·lent. Han sabut tractar amb serenitat el que és un dels conflictes entre territoris amb menys expectatives de solució al món: el conflicte entre Palestins i Israelians.

És un conflicte d’arrels molt profundes i de molt difícil comprensió, especialment per la nostra societat. La concepció de la religió que tenim al nostre país és tan diferent de la seva... La política palestina no entén de distincions. Totes les esferes que volten la política estan mesclades en la religió a l’Alcorà. El llibre per qui molts donarien la seva vida, o la dels seus fills.

En aquest documental, Évole tracta amb personalitats que tenen molt a dir. Ensenya els uns, però també els altres. No simpatitza amb cap opció. Manté la veu crítica d’un periodista –o millor dit, d’un comunicador audiovisual- en les situacions més tibants: quan entrevista a Hamed Bitawi, un membre de Hamás, per exemple. El veiem molt més asserenat que amb el Sheriff d’Arizona, Joe Arpaio. S’ha preparat molt, s’adona que allí l’espuma televisiva que de vegades fa, no hi té cabuda. Espero que al proper episodi, no espatlli aquest documental.

Simplement volia afegir aquest apunt, aquesta bona nota a Salvados. El Terrat, la productora, ha sabut invertir molt bé els molts recursos que deu haver costat aquesta visita. De ben segur serà un capítol interessant al proper llibre que tregui El Follonero.

La sornegueria de la més culta de les col·laboradores

*Aquest text va ser escrit a finals de desembre del 2010. No es correspon, per tant, amb la data d'aquest post.


Sense cap dubte la Molt Honorable Betlem Esteve, 129a Presidenta de la Generalitat de Catalunya, es mereix el Premi a la Millor Comunicadora Blanquerna 2010 que van entregar ahir a la Facultat de Comunicació Blanquerna del carrer Valldonzella –Renoi, fins i tot el nom del carrer fa gala d’un personatge amb tanta capacitat intel·lectual!-.

És doncs un honor per mi poder escriure aquestes ratlles argumentant perquè vaig dipositar la papereta amb el seu nom dins l’urna. Les aniré citant una per una, a fi de clarificar aquesta decisió que pot semblar controvertida.

En primer lloc i més important: la qüestió econòmica. Vivim en una societat on el que impera són els beneficis que hom pugui treure de qualsevol acció, sigui o no nociva pel medi ambient. Aquesta idea l’explica Giddens al seu llibre Globalització. La relaciona amb l’escalfament global i la necessitat de les empreses d’obtenir rèdits econòmics descuidant el seu entorn. També comenta que és possible, i és probable, que no ens adonem de les conseqüències fins que sigui massa tard. Aquest moment haurà arribat quan no puguem trobar ni un reguitzell de racionalitat en el que anomenem la petita pantalla. La qüestió econòmica que regna a la ment dels programadors de totes les cadenes –sí, totes- és l’audiència que pugui reportar cada programa segons la franja horària en què estigui situada. Aquesta audiència és la que, involuntàriament, decideix el preu dels anuncis que s’emetran a les innombrables pauses publicitàries d’un programa. Per tant, com la Esteban serveix d’imant per a grans masses encegades per aquesta obrera campechana, és lògic pensar que jo tingui motius per dir que, a part de metemierda –no sóc l’autor d’aquests genials epítets-, és prou rentable.

Seguidament i per ordre jeràrquic trobem la capacitat comunicativa. Una Presidenta de la Generalitat ha de destacar en el seu logos, ha de ser una bona oradora. Aquesta propietat és tant inherent en la Esteban que no se li reconeix. Farem un experiment: Qui primer digui una persona que ha estat quatre anys a la televisió pel simple fet d’haver-se deixat embarassar pel torero de Ubrique, i que a sobre hi hagi sortit cada dia i, encara més, el seu discurs hagi estat monotemàtic, que s’alci. Probablement algú enamorat del futbol s’alçarà. Llavors afegiré més premisses: [...] i que cobri milionades per fer-ho, que s’alci. Poca gent ho farà. Qualsevol polític ha de ser suficientment capaç de mantenir un discurs durant hores, si és carismàtic hi afegirà repunts d’interès. El que fa la persona que ens ocupa aquest escrit és, no és només parlar i parlar –encara que sigui dient banalitats-, sinó que manté expectants els que l’escolten. Ningú pot restar impassible quan la Esteban aguaita pel televisor. Un bon comunicador és aquell que transmet correctament el missatge. Els meus detractors diran que aquest és el punt dèbil, doncs no. No transmet cap missatge sinó valors negatius. El programa Sálvame (T5), que és en el que la Belén es troba millor, està pensat per transmetre els valors de la xafarderia, insult i falta de respecte. Ningú pot transmetre tant eficaçment aquests valors, de fet, n’hi ha que ho han intentat sense èxit.

En la posició de bronze trobem la seva capacitat d’incisió en el quefer popular. Tothom parla de la Esteban. En les sessions plenàries explica, amb gran detall, com aconsegueix que la seva filla faci el gran esforç de menjar-se el pollo. Hi ha rumors sobre una possible fusió entre Sálvame i els prestigiosos “informatius” del Pedro Piqueras. Si es confirmessin, podríem veure la inestimable imatge de la Esteban obrint els informatius dient: “Terrible y apocalíptico suceso: Jaime Peñafiel ha vuelto a hablar. Hoy Cara a Cara en Sálvame, y mañana, pasado, el otro y en seis programas más haremos el análisis. Andreíta, cómete el pollo, coño, que mamá está produciendo eso de las noticiah”. Alhora veuríem el doctor Vilarovira recuperant-li el pòmul que se li havia caigut al peu, o girant-li el nas cap a l’altre banda. A part de produir beneficis i de ser molt bona oradora, Belén Esteban s’ha coronat com a firma estrella de programes de culte popular. Relacionem la xafarderia directament amb la seva persona. Tots els espanyols ens sentim profundament identificats amb la seva manera de fer i actuar. Tant és així, que fins i tot vam acordar coronar-la com a Princesa del Poble, títol que li correspondria legítimament a la Princesa Letícia. Ara que ho penso millor, se’n va coronar ella d’acord amb el seu règim de fer el que li rota, quan li rota i de la manera que li rota, parlant ras i curt.

Finalment, el motiu que em mou a proposar-la com a possible blanquernitzada el formularé en comparació a l’Ondas que va rebre J.J. Vázquez. Si ell aconsegueix un premi d’aquestes característiques, jo també estic legitimat per proposar-la com a premi Blanquerna per dos motius: 1.Sóc alumne de Blanquerna i 2.Perquè no la suporto. Quina vergonya qualificar-la com a Presidenta de la Generalitat, un càrrec tant digne.

M’he descobert. Belén Esteban és un personatge sorgit de la més podrida de les teleescrombraries. Basa el seu caràcter en explotar psicològicament i verbal es seus adversaris, sense cap tipus de cura pel que fa al vocabulari i, ni molt menys, l’educació. És hortera, banal, frívola, malcarada, irresponsable, deixada, es creu propietària del món i víctima del sistema, un sistema al que ella s’hi ha posat i del què ara no en pot sortir. Es creu la líder del poble espanyol quan, ni de lluny, ens hi sentim tots identificats.

M’agrada parlar del mal que fa a la societat la basta de la Esteban. No puc suportar veure com maten la televisió. No aguanto veient com les cadenes han entrat en la més sanguinolenta de les lluites a qualsevol cost per l’audiència. Ens estant insultant. Pensen que l’audiència d’aquest país que anomenen Espanya és profundament inculta. La prova està en què a T5, la fita de la Teleescombraria, no permeten que mai ningú parli més de 30 segons seguits, encara que sigui per discutir qui s’ha menjat el plàtan de la Karmele Marchante, aquella “intent de catalanista aigualida”.

L’altre tema que també està a l’ordre del dia són les sentències del Tribunal Constitucional. Aquest prohibeix l’autodeterminació dels pobles, que és, al cap i a la fi, la pronúncia del poble, un poble que és el qui hauria de vetar l’acció del govern en democràcia. Ara bé, que en horari infantil facin un programa insultant per la mentalitat humana és plenament constitucional. També ho és que aparegui un sentenciat a extradició des de Mèxic sobre del qual cau una ordre d’arrest, i que el trobin primer los de Fuencarral que no pas la pròpia policia. El pitjor d’això és que per la seva condició de criminal cobra quantioses sumes de diners. No és el primer, l’han precedit els Muñoz, els Pantojas... Posats a demanar carnets, trucaré a la Teletienda perquè m’enviïn un kit per fer diner fàcil a costa de la sornegueria dels del circ mediàtic de la televisió.

I per si no foc poc, fa uns dies van anunciar el tancament definitiu de la cadena CNN+ de la plataforma de Digital+, de la qual Gestevisión Telecinco en disposa del 25% en règim de participació. Simplement volia comentar aquesta lamentable pèrdua. Iñaqui Gabilondo, que molt hàbilment va aconseguir sortit de la gàbia italiana se’n va a les llistes del paro. Pobre...


*Aquest text (íntegre) és un dels treballs finals del Seminari d'Argumentació. És un text d'aproximadament 1000 paraules que vam presentar al desembre del 2010.

Com articular un discurs sobre la Belén Esteban

Criticar a la Belén Esteban és molt fàcil, però s’ha d’evitar caure en la crítica mal formulada.

La Belén Esteban, com a símbol dels programes de xafarderia en general, és el producte d’una creixent tendència suïcida de la mentalitat humana. Produeix, a part de paelles i sabates, un tipus de televisió que incita a la violència i a la mala educació.

Precisament en aquest punt és on se l’ha d’atacar, però per discutir amb qualsevol persona que estigui mitjanament al dia del quefer d’aquesta emperadriu, un s’ha de documentar i preparar-se els arguments. Normalment les persones que són acèrrimes defensores d’Esteban, utilitzen els mateixos arguments de sempre i sovint es contradiuen. Però el que és millor és que ho fan cridant i sense respectar els torns de paraula, cosa que d’entrada els desqualifica i els hi retira qualsevol credibilitat.

És qüestió d’esperar que surtin amb els arguments de sempre: Et diran que veuen Sálvame (T5) simplement per passar l’estona a mode d’esbarjo, et diran que no els agrada però que ho miren perquè els hi fa gràcia, et diran que és el que la gent vol veure, et diran que és una noia treballadora i que s’ha guanyat les garrofes... Si em volgués estendre, contra argumentaria cada un d’aquests temes, però la qüestió és saber trobar el punt dèbil en el discurs de la persona amb qui t’afrontes per llançar-t’hi des d’un trampolí de 100 metres.

Com conduir, la pràctica fa el saber i fins que no s’intenta, no es pot perfeccionar la tècnica. Ara bé, una vegada t’hi llances la conversa s’escalfa i si t’ho montes bé podeu passar una molt bona estona. L’únic inconvenient és que s’ha de saber els conceptes bàsics de l’entorn d’aquests programes, les principals relacions a partir de les quals es desenvolupen totes les altres.

Un consell molt útil és no posar-se mai amb les principals víctimes d’aquests programes, és a dir, l’audiència ni tampoc amb les persones –generalment senyores grans- que hi surten com a innocents participants. Serien el tipus de persona que busca obtenir diners fàcilment i ha d’anar a la televisió a xerrar les barbaritats del seu fill. El problema és que no hi hauria d’haver la oportunitat, no hauria d’haver qui oferís la possibilitat de guanyar diners d’aquesta manera. No descarto, si les coses no canvien, que en la següent adaptació curricular universitària s’inclogui el Grau en Xafarderia.


*Aquest text és fruit d'una anàlisi personal arran del debat sobre la Belén Esteban que vam mantenir a seminari. És el text íntegre que vam haver de presentar.

jueves, 6 de enero de 2011

"Telecinco PONE lo que PONE". Sobretot els vídeos promocionals de continuïtat!

Telecinco “PONE”, no cap altre cadena. “PONE” la cadena comercial líder, la que més agrada als espanyols. Encara que a molts no els hi agradi la dada, Telecinco és la millor, més lúcida i crítica.

Ho fan tot bé: saben entretenir, saben informar, saben fer plorar, saben fer riure, ho saben fer bé tot. No és d’estranyar que amb la magnífica situació en que està el país pugui haver una cadena que emeti programes d’immillorable qualitat.

Em trec el barret. Finalment reconec que són els millors, em rendeixo.

Però abans de rendir-me vull afegir un apunt. La cadena trista, l’altre cadena privada que no ha captat l’essència del xafardeig en la seva totalitat, no pot igualar-los.

Ai, poc que m’han llegit els que pensen que aquests ratlles són vertaderes...

Antena 3, l’altre cadena privada a qui el Govern espanyol va donar una llicència per emetre en obert als anys 80, està necessitada d’audiència. Però no es llança al camp de batalla a qualsevol cost, té dignitat. Recentment han llançat una estratègia de màrqueting que l’encapçala el lema: “Antena 3 PONE”. Fan referència a l’atracció que generen per emetre programes de qualitat –llevat que en tenen de no tanta-.

El que ressalta de tot això era la previsible reacció de Telecinco. Aquesta cadena, que al principi del text titllo de “perfecte”, ha estat emetent aquests últims dies un espot on es declara com a líder i mostra diferents gràfics per sustentar-ho. “Tot ho fan bé”, però el dia de la classe de matemàtiques no hi eren. SEMPRE, en qualsevol moviment de T-5 –en qualsevol- hi ha gat amagat: es declara líder absolut quan, de fet, la diferència amb la seva principal competidora és d’unes poques dècimes. El problema és que el gràfic no està gens proporcionat. També, a la lletra petita, explica que el gràfic només correspon a certs intervals de temps, quan la cadena és líder. Això, senyors, a casa meva se’n diu ESTAFA.

Perquè tenir una cadena que ens enganya tant manifestament és constitucional? No vull que m’arribi la senyal, em sento enganyat. I no només és per aquest error proporcional. A tots els programes ens intenten vendre la millor de les seriositats, però al capdavall, no són simples ardits per aconseguir audiència fàcil. Sálvame? Clar, és entreteniment i s’hi val tot. De Buena Ley? Encara hi ha gent que creu que el judici és vertader. La pegunta és llavors, perquè hi ha jutjats llavors? La Noria? Un programa de debat seriós, sobretot quan porten a la Belén Esteban. Serà perquè és fumadora compulsiva..., i no hi ha més fumadors o fumadores compulsives al país amb més retòrica que la Dama de España? Informatius? Ah, és molt interessant veure com han mort 10 persones a cada edició del telenotícies, i si la mort és espeluznante, terrorífica o catastròfica millor que millor. I no diré res de Gran Hermano, perquè ja no sé com descriure’l, hauré de fer un màster: em connectaré a GH24h.

Adjunto una fotografia per veure aquesta lamentable desproporció: La millor cadena, sense cap dubte.



*Imatges extretes de Youtube