Canal del Youtube.

Benvinguts al meu bloc. Si hi ha algun tema amb el que no esteu d'acord us convido de replicar-me als comentaris. Intentaré respondre al més aviat possible.

Si voleu, podeu veure alguns dels meus vídeos al web: youtube.com/ericdexeus o youtube.com/dexeusproductions.

martes, 28 de septiembre de 2010

29S: vaga, vagància o dia festiu?

Altra vegada aquí, ara, però, per parlar de la vaga.

A menys d'un quart d'hora perquè comenci aquesta vaga tan previsible, ningú dels meus propers en parla, i si ho fa, simplement és per comentar que precisament no ha escoltat gaire opinions a favor d’ella. Aquests propers ho són tan com els pares, amics, professors, la noia que m’atén al banc, el responsable del pàrquing de casa... Això em porta a pensar si la Vaga General – quina paraula!: “General” - realment servirà d’alguna cosa o serà simplement per generar dèficit entre les empreses i al sector públic. (O potser fa bé: els empresaris s’estalviaran de pagar el dia de sou, la part corresponent a la SS, de vacances, etc. als treballadors, qui sap!) De totes maneres hi ha prou interrogants que em encara em queden per resoldre.

El primer ho engloba tot: Cal programar una vaga general en temps de crisi? En serio cal? No vivim en una època on precisament el que ens sobri siguin els diners, i en una vaga (general o no) se’n perden molts.

Qui secundarà la vaga? De veritat m’agradaria que algú em respongués a aquesta pregunta. Hi aniran els 4 milions de parats que tenim actualment a Espanya? Suposo que a l’hora de contar, aquests parats a qui en principi no afecta directament la reforma (sinó indirecta quan es decideixin a buscar -per trobar- feina) no es contaran oi? Més els hi val, ja que trobo immoral que es conti com a vaguista aquell que ja d’un bon principi no està fent res. Potser el que practica acèrrimament és l’art de la vagància i per pretendre ser un defensor dels drets d’un treballador que, mentre rebi la prestació d’atur no ho intentarà ser mai (buscant feina o formant-se, per exemple), se’n va a cridar i a malbaratar el dia d’algun altre treballador? Secundaran la vaga aquells parats que, amb esforç i dedicació han rebut el seu merescut i acaben de reentrar al món laboral? Sí? I aquells autònoms que tenen una empresa i que no miren mai quina hora és ni en quin dia de la setmana treballen perquè l’únic que volen és reflotar la seva empresa de la recessió que segurament hauran patit els últims anys? Potser seran els funcionaris, molts dels quals cobren el sou base i que els hi retirin 100€ per un dia de festa no els surt a compte? Al igual que alguns treballadors d’aquestes grans empreses comercials? De veritat? Segurament seran els estudiants que la secundaran. Aquells estudiants que NO cobren, que NO tenen cap tipus d’ingressos (òbviament, declarats) i que per tant NO estan dins el món laboral, per tant NO els afecta directament la reforma?

Qui pagarà els desperfectes de la vaga? Si algú es passa de llest i trenca qualsevol cosa, qui la pagarà? Haig de ser jo? (Hipotèticament, ja que no tinc ingressos, no pago impostos directes). Qui recompensarà a tots aquells que, en desacord de la vaga, van a treballar i no hi poden arribar i els descompten aquesta part del sou que he comentat abans? Qui nassos em pagarà a mi les 4 classes d’hora i mitja cada una de la universitat que em perdré?

Parlem de la reforma doncs, ja que potser resol alguns dels interrogants que acabo de plantejar. Segons el meu entendre, el principal motiu de la vaga és la instauració per decret de la Reforma Laboral impulsada pel govern d’en Zapatero, que priva d’unes certes llibertats i condicions històriques que amb penes i treballs han aconseguit els sindicats i que per un govern SOCIALISTA, s’els han vist presos. Analitzem-ho. Avui he llegit un text per Sociologia de Wright Mills que explica que per analitzar un conflicte personal s’ha de tenir molt en compte el context social en què està immersa aquesta persona. Passa quelcom semblant amb la Reforma. En primer lloc situem el govern, entenem el PSOE com a Partido SOCIALISTA OBRERO Español. El que està impulsant la reforma és un govern que té en prioritat l’obrer, el poble. No serà doncs que l’ha impulsada totalment a contracor donat per les situacions i pressions externes? Si la UE, ha obligat que es faci alguna cosa per canviar la situació de profunda recessió estancada en què està immers el país espanyol, què preferien? Poso un exemple clar: Els EUA no costa absolutament res acomiadar a un treballador, ni tampoc muntar una empresa. I bo i això han esdevingut una de les potències amb més influències al món. Prefereixen això?

Drets del treballador? Garantits en la democràcia, però amb el sentit comú que porti la batuta de tot aquest entramat. Cal paralitzar un país sencer molts mesos després que entrés el vigor el decret? O potser el que prefereixen és que es titlli de insolvent Espanya, el gran REINO ESPAÑOL! I que el deute extern, que en tenim un munt, pugi terriblement d’interessos (que les empreses d’avaluació de riscos econòmics ens baixin el grau de solvència, que probablement seran les mateixes empreses que van augurar estabilitat a Lehman Brothers Holdings Incorporated el 2008)

Són molts els dubtes que em genera aquesta vaga, molts. Com sigui que demà sabré la resposta i es veurà si vaig molt errat o potser m’haig de replantejar les polítiques actuals i creure’m que anar de vaga és (o haurà estat) la millor manera de preparar un millor país.

Tot queda per esclarir demà.

Ja és suficient per avui. El post acaba aquí.

domingo, 26 de septiembre de 2010

La Mercè 2010: La gran Festa Major de la meva ciutat!

Ja és aquí, i tan ràpid com ha arribat tan fugaç ha marxat.

La Mercè 2010, la Festa Major dels Barcelonins. Tota una lliçó de bona organització, afluència de públic, resposta ciutadana, seguretat,... Un conjunt de accions que, governades des de l'Ajuntament, han portat a l'èxit, un any més, aquesta festa tant nostre.

És cert que aquest any la Mercè ha sigut més curta que altres anys. La del 2009 va ser del 19 al 28 de setembre, mentre que la d'enguany ha estat del 18 al 26. Ara bé, aquesta diferència no s'ha fet gens palesa entre les més de 1.500.000 que segurament hauran assistit a alguns dels actes programat.

Tan per gent gran com adulta, joves i petits hi ha hagut un ventall molt ampli d'activitats. Jo em centraré en les que em són més properes, les pensades i ideades pel jovent. Dins d'aquest grup hi ha, com és obvi en tota societat, escissions: doncs també hi ha hagut diferents propostes pel gaudi de tots aquests sectors. La Mercè sempre ha estat i serà la Festa de les Festes, el festival dels festivals on el principal element és la cultura. Una cultura que es pot manifestar en molts àmbits diferents, entre ells la música. Han tocat grups de tots tipus, molt d'ells en català. Barcelona vol donar, una vegada més, la visió que la caracteritza: una visió plural, cosmopolita, oberta, de benvinguda a tots aquells que s'interessen per la vida barcelonina, que moltes vegades s'associa erròniament a un pur estil de vida noctàmbul.
També, com he dit, pels que no els hi agrada la música en català, també hem comptat amb la presència de grups de flamenc, música alternativa -emmarcats dins el BAM (amb escenaris al fòrum, a la antiga fàbrica d'Estrella Damm, Pl. Catalunya....)-, música tecno, dance i house - emmarcats dins el festival Màxima i Supermartxé -, música comercial tant en català com en castellà (a l'escenari Cadena Dial /40 Principales d' Av.Reina Maria Cristina), entre molts altres estils.

Concretament vaig assistir al que van fer La Pegatina i els Obrint Pas al fòrum i al del Lax’n’busto i Màxima a Montjuïc. La valoració que faig de tots ells és molt positiva exceptuant el concert de Màxima. Per alguna raó el van voler canviar d’emplaçament respecte l’any passat i la massificació de gent va ser tant excessiva que arribava a ser terriblement estressant! Respecte els altres grups es veu que tots ells són en català. Serà una suposició meva o aquest any la Mercè ha tingut una clara tendència catalanista, més que de costum. Per mi perfecte, ja firmo perquè fos tots els anys així, però això em recorda una mica al discurs catalanista i patriòtic que estan tenint últimament els dirigents del partit governant! Seran suposicions...! Un retret menyspreable en comparació a l’èxit de la Festa. Felicitats!

“Imagine all the people

living live in peace”

Amb aquesta frase començava el tercer acte del Piromusical de la Mercè 2010. L’acte que tanca el cicle de festivitats de la Mercè, la cloenda definitiva. Un any més espectacular, magnífica i monumental. La música, l’aigua i la pirotècnia funcionant al uníson per crear en els ulls de l’observador una consonància nostàlgica digne de l’últim acte d’una Festa Major de tal envergadura. Han estat 35 minuts en els que han explotat 10000 petard juntament amb 30 melodies en català i internacional que formen un total de 90 versions diferents de música. Per culminar-ho tot una catifa de foc i un ball de la font més màgica de la ciutat: una obra d’art de la física d’en Carles Buigas, que es manté intacte en un 85% des de la seva inauguració per l’Exposició Universal que va acollir Barcelona al 29. A l’hora, per megafonia, sonant el clàssic dels clàssics: Imagine, d’en John Lenon. Tot digne de provocar un lleuger calfred al barceloní més enamorat de la seva ciutat. Tot ho hem pogut veure a través de TV3 i també en Alta Definició 1080 línies pel canal que TVC manté en proves des de la implantació definitiva del senyal digital de televisió l’any passat: TV3HD.

Un piromusical BRUTAL. Tot un repte a totes les escales no tan sols humanes sinó també tècniques: foc, aigua, música, retransmissió, càmeres, coordinació...

Fent un balanç general: un any més la Mercè ha estat tot un èxit. Puc i vull dir ben alt: “VISCA LA MERCÈ! Que orgullós estic de ser de BARCELONA!”

Fins aquí la retransmissió, que passin una molt bona nit.

viernes, 24 de septiembre de 2010

Un meeting polític: atacs, divagacions i intent de conviccions

Benvolgut lector,

Torno a ser aquí després d'uns quants dies de pausa creativa. No he escrit per diferents motius, entre ells l'adaptació a la nova vida universitària i a que encara no he sabut trobar el moment ideal del dia per dedicar a l'escriptura personal. Sigui com sigui, avui el tema sobre el que vull parlar és la conferència que va donar el secretari general d'ICV, Joan Herrera, a la Salle.

La seva conferència s'emmarca dins la campanya que està organitzant l'escola de management empresarial de LaSalle amb col·laboració amb el diari AVUI+ i ElPunt, titulada Tribuna La Salle. Aquesta iniciativa consisteix en un seguit de ponències que ofereixen els líders de les principals formacions polítiques aquí a Catalunya a fi de definir millor l'opció política que tots triarem d'aquí a una seixantena de dies. Aquestes sessions estan organitzades en una exposició del candidat de 30 minuts de duració i un posterior torn de preguntes de tres quarts d'hora.

L'exposició que vaig anar a veure dimecres dia 22 va ser, com he dit, la del Joan Herrera. Només en arribar em va sorprendre les dues grans càmeres, subjectades sobre pesats trípodes tot envoltat d'un complex entramat de cables. Un d'aquests cables, anava a la cabina de so situada uns metres més enllà. Es van complir les meves suposicions: quan es cobreix un acte tipus roda de premsa les càmeres van connectades a un sortint de la taula de so i així enregistra el so directe (ja sé que es molt elemental, però mai ho havia vist in situ!) Una d'aquestes càmeres era de l'ACN, l'Agència Catalana de Notícies. Estava governada per un noi que també feia les fotos i, per si fos poc, escrivia al portàtil, tot un exemple d'eficàcia i eficiència (en tots dos sentits).
A banda d'aquest incís tècnic, l'exposició del ponent va ser, com no partidista. Va carregar durament contra CiU i contra la reforma laboral que ha implantat a contracor el govern de ZP.
El torn de preguntes va ser el més interessant. ICV, no té (ni probablement tindrà) majoria necessària per governar en solitari, ni tampoc per, dins d'una coalició, ser el partit amb més escons. Per tant sempre és el partit crossa, el partit que dóna uns certs escons necessaris per arribar a la majoria. Ara bé, els ideals d'aquesta formació són claus: tot pel treballador i tot pel medi ambient. Una combinació que pot ser útil per plantejar el govern però no per executar-lo. Sense anar més lluny, han sigut nombroses les vegades que el PSC ha plantejat una opinió, un projecte de llei, una llei, el que sigui i, dins del propi govern hi ha hagut discrepàncies.
Amb tot això el que vull dir és que els escons que dóna de més no són totalment gratuïts, provoquen unes certes discrepàncies que poden costar cara a la imatge global del partit, que és, en definitiva, el que ven.

La crítica va anar enfocada principalment cap a CiU, líder principal de l'oposició, ja que cap als socialistes "no podia anar". Un "no podia anar" no justificat: els socialistes estan donant suport a una reforma insostenible que priva de condicions molt favorables als treballadors. Tot això va donar peu a que, al torn de preguntes, es titllés de "partit crossa" a ICV.

Jo, personalment, tenint davant al líder d'un partit que es presenta a les eleccions vaig pensar que no podia deixar escapar l'oportunitat de preguntar-li alguna cosa. La nostra pregunta va ser la següent: "Bona tarda, fent referència al que ha comentat sobre la contractació, si a un empresari li costa tants diners acomiadar als seus treballadors, s'ho pensarà dues vegades a l'hora de contractar de forma indefinida i ho farà de forma temporal. Això pot comportar que cada 3, 6 o els mesos que siguin els treballadors s'hagin de preguntar si l'endemà podran anar a treballar. Als EUA, sent una gran potència mundial, costa molt poc, per no dir res, acomiadar als treballadors, de la mateixa manera que és molt fàcil muntar una empresa. No s'hauria de facilitar aquestes tramitacions per l'empresari?" Per cert, com tot polític va fer una important divagació comentant el que ja havia dit. Només va posar l'exemple d'Irlanda, que els empresaris tenen plenes llibertats i no s'aconsegueix sortir de la crisi. No puc comentar, ja que desconec si aquesta informació és certa. El que sí sé són les condicions dels treballadors nord-americans i que, pel que sigui, els EUA ja han sortit de la crisi i són un dels països més importants del món.

L’assistència a aquesta jornada es deu al seguiment que estem fent de les eleccions al parlament català del 28N.

Personalment vaig trobar l'experiència molt enriquidora. Cal dir que a mi m'interessa bastant la política, les relacions, els "negocis", les relacions entre els partits i ideologies diferents ho trobo un món potencialment explorable. És molt probable que vagi a totes les ponències d'aquesta campanya, intentaré enredar algú perquè m'hi acompanyi.

Bé doncs, jo crec que per avui ja és suficient. Per cert, queda pendent el tema de TMB. Esperaré a veure com resulta la campanya que acaben de llençar contra el frau i després ja comentaré.

Que vagi bé!
Eric

lunes, 20 de septiembre de 2010

Prefaci

Benvinguts al meu blog.

Sóc l'Eric Dexeus, estudiant d'Audiovisuals a la Facultat de Comunicació Blanquerna de Barcelona i exestudiant de l'Escola Virolai de Barcelona. Es pot entendre, per tant, que sóc barceloní i em sento orgullós de la meva ciutat.

Al meu nou blog, explicaré les experiències que crec que poden ser interessants per llegir, així com comentaris de diferents aspectes de l'actualitat que consideri rellevants. La meva filosofia, la meva manera de pensar, em limita a opinar sobre allò de què puc parlar, sobre allò del que tinc un coneixement previ, encara que sigui bàsic, però coneixement. No penso que una bona opinió pugui estar basada en la més pura essència rumorística, o per la simple raó popular que diu " com tothom opina, jo també ho puc fer", doncs no, no es pot. Posem el cas del futbol, jo no en sé massa de futbol, el que puc dir és simplement fer de lloro en base al que diuen els meus amics. Per tant, no veureu mai que comenti si un àrbitre fa bé o no d'ensenyar targeta, explulsar, marcar-li falta a qui sigui, ja que, com realment no sé si fa bé, no ho puc dir. Això no vol dir que no em posi a parlar del futbol, tot el contrari, hi ha molts aspectes que m'interessen que no tenen estrictament a veure amb el què passa al camp.

Així doncs proseguiré a explicar de què anirà em meu blog. Un lloc de trobada de persones que, navegant per l'extens món d'internet, també anomenat google, i potser buscant alguna informació relacionada amb algun treball o el mateix treball de recerca em trobin i els interessi el què dic i ho llegeixin. Sí, correcte, estic explicant el què em va passar a mi. La persona que vaig trobar es diu Marta Guifré, ara no trobo el seu blog, però em va interessar molt. Era l'època que jo estava triant universitats i la Marta (potser no es deia així) escrivia sobre les pràctiques que estava fent a Televisió de Catalunya, el gran santuari català, una fortalesa impenetrable! Total, que em va interessar.

En fi, no m'extendré més. En la mesura que sigui possible, esciuré cada dia sobre algun tema. Si no ho faig és perquè he estat ocupat, fent algun treball, mirant alguna pel·lícula, gravant alguna cosa, o perquè no em ve de gust i ja està. Avanço un tema: demà (o si m'inspiro, avui) escriuré sobre un text sobre un article que va sortir ahir al Periódico, sobre TMB i la gent que es cola.

Per cert, ja sé que es molt llarg, però prefereixo deixar clares algunes coses per tal d'evitar malinterpretacions. Jo tinc uns temes de debat històrics que mai ningú m'ha sabut argumentar amb cap i peus i òbviament jo tampoc ho he pogut fer. Ja en treuré més però principlament són: la teleescombraria i la gent que es cola a TMB.

Apa, doncs que vagi bé! Espero que us agradi i si en algun moment no esteu d'acord amb el què digui, repliqueu-me als comentaris o a l'email.

Eric Dexeus