Demà faré un post relatant el l debat. Ara per ara, penjaré un escrit que vaig fer pels Jocs Florals de l'escola. És un pèl llarg, però potser alguna línia reflexa amb exactitud el que realment penso sobre el món de la faràndula televisada.
Neorealisme televisiu: una expressió idònia per a representar l’antiga infratelevisió, és a dir, la televisió escombraria.
El text que llegireu a continuació és una anàlisi de la situació de la televisió a dia d’avui. Es divideix en set apartats. El primer: “El telehipòdrom espanyol” explica i presenta les diverses cadenes que es troben al mercat. El segon: “Continguts” pretén indicar la línia executiva de les diferents cadenes. El tercer: “Belén Esteban: teatre, representació o estereotip” presenta aquesta senyora i la seva implicació dins el món de la xafarderia televisiva. El quart: “El que a mi em representa qualitat i innovació televisives” tracta sobre els programes que es mereixen un reconegut aplaudiment i com trobar-los. El cinquè: “Un sector potencialment creixent”, ens explicarà la gran innovació de que gaudirem en breu.. El sisè: “L’entreteniment a la televisió. Els informatius” constata l’estreta relació que hi ha entre els informatius i l’entreteniment. El setè i últim:”Resumint, que no es pot canviar” és el paràgraf conclusiu i que resumeix les idees que s’han anat tractant al text.
Un passeig crític per la televisió
El telehipòdrom espanyol
La televisió ha sofert molts canvis al llarg de la seva història. Al principi, ningú podia qüestionar la televisió perquè no hi havia cap altre canal amb què comparar-la, m’estic referint, és clar, a la Televisión Española (TVE), la joia de la corona del govern franquista. En aquells temps Televisión Española aconseguia quotes d’audiència del 100%, cosa bastant lògica per ser l’única a tot el territori espanyol. Posteriorment, a l’any 1966, va aparèixer el segon canal de TVE, LA 2, més centrat en la difusió dels programes culturals i esportius de poc interès social.
La primera televisió autonòmica va fer la seva aparició l’any 1982 de la mà dels bascos, la coneguda Euskal Telebista. Pel que fa als catalans, van començar fort: La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ens aquells temps Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), es va fundar l’any 1983, mitjançant llei, per a donar vida a una de les televisions autonòmiques amb més pes dins del telehipòdrom català i espanyol, Televisió de Catalunya (TV3).
La CCMA és un ens públic finançat per la Generalitat de Catalunya que, entre moltes altres funcions, s’encarrega de l’execució del programa per la difusió de la cultura i llengua catalanes que duu a terme la Generalitat, en el qual TV3 hi té un paper molt rellevant.
Després, sobre als anys 90, van aparèixer la primera competència directe a TVE, les cadenes privades. L’Estat va concedir dues llicències per emetre en obert, una a Gestevisión Telecinco, propietària de Telecinco (també anomenada La cadena de Fuencarral, per la localització dels seus estudis), i l’altre a Antena 3 de Televisión, propietària de Antena 3 Televisión (actualment propietat del Grupo Planeta). A més, va oferir a concurs públic una tercera llicència, que va ser concedida a Sogecable, propietat de Canal+ que emet en codificat.
Amb aquestes tres cadenes d’alt nivell econòmic (sense comptar Canal+), es va homogeneïtzar el panorama televisiu espanyol. A més, pels voltants del 2000 es van crear altres cadenes més petites que comencen ara a fer ombra a les més grans: com és el cas de La Sexta, de Mediapro, i Cuatro, de Prisa (actualment, participada en un 42,3% per Mediaset, de Gestevisión Telecinco).
A banda de totes aquestes cadenes generalistes trobem les temàtiques, com el 3/24, 24hTVE, ClanTV, Antena.neox, LaSiete...
Continguts
Per a poder parlar sobre televisió i més si es vol donar l’opinió, s’ha de tenir un bon coneixement de causa. Ara per ara hem vist les diferents cadenes que emeten en obert, tan públiques com privades. És doncs el moment per parlar sobre el contingut d’aquestes cadenes i com aquest incideix en la societat. Les cadenes públiques de què parlarem seran TVE i Televisió de Catalunya i les privades, Telecinco i Antena3.
El primer lloc definirem el neorealisme televisiu. Trobo molt adequat el significat que li va donar JJVázquez, presentador de Sálvame Diario i Sálvame Deluxe a la telebasura, neoralisme televisiu. Hi estic completament d’acord, “La nova manera de fer televisió”. Aquest periodisme transgredeix els estereotips clàssics del què ha de ser un periodista: informació rigorosa, objectivitat, imparcialitat, la no morbositat... i ens hi hem d’adaptar. Ara bé, aquesta adaptació consisteix a decidir, entre tota aquesta allau d’informacions, quina és la que a nosaltres ens interessa per a formar-nos intel·lectualment, personalment i moral.
Bé, ara és el moment de veure els objectius empresarials dels diferents grups. Com és evident, l’objectiu d’una empresa és maximitzar els beneficis minimitzant els costos. Per les cadenes públiques, però, aquest benefici no es tradueix necessàriament en un augment de les vendes, sinó en un augment de la qualitat dels programes. És a dir, les cadenes públiques no es focalitzen a aconseguir una audiència rècord, sinó a oferir un bon servei públic, que és la finalitat pel qual han estat creades. Per tant, tenen més liberalització de continguts i no actuen sota la constant i forta pressió financera. Ara bé, com va dir la Mònica Terribas (directora de continguts de TVC) “Un servei públic minoritari no és un bon servei públic”.
Les privades tenen l’objectiu d’emprendre accions per guanyar la competència, costi el que costi. És un constant vaivé de lluites entre grans grups empresarials que l’únic que veuen són moviment de diners. Posem el cas dels informatius: A les privades no els surt a compte enviar un reporter a l’altre punta del món amb totes les despeses que comporta per cobrir una notícia que potser no és del tot rellevant, o no afecta els interessos polítics o empresarials del grup. Si posem TVE o TVC veurem les notícies de debò, que afecten el conjunt espanyol (o català). Estarem mirant un programa que realitzen unes persones altament implicades a portar la notícia tal com és, sense filtres, sense additius, sense morbositat.
Per tant, com a conclusió d’aquest apartat podem dir que les privades són les que, generalment, més inverteixen en programes d’alta audiència però de baixa qualitat periodística, però no sempre és així. Recentment el tarannà d’aquestes empreses està canviant per donar pas a un altre tipus de programació: com és el cas de ficció espanyola (El Internado, Los Protegidos...) o inversió en productes cinematogràfics (Celda 211, El Orfanato...). Les públiques, en menys mesura, però, no es salven d’emetre productes de dubtosa qualitat.
El que veiem ens influencia molt en la nostra manera de pensar i actuar, encara que nosaltres no ho notem. Exposar-nos a segons quin programa vol dir deixar via lliure a diferents tipus de comportament, vocabulari, quefer, que no s’esperen d’una persona culta i civilitzada. Exemples de frases (diguem-ne frases cèlebres) que van dir joies de la literatura popular dels quals no citaré el nom: “El gran éxito de Sálvame es que claro, la gente lo ve y no piensa… oye que tampoco se ha de estar todo el día pensando, que es que claro, todo el día pensando cansa mucho” Sálvame Deluxe (Telecinco), “Belén Esteban, por qué ha escogido ir de Versace? Porque Versace está muerto y no se puede quejar de que Belén Esteban lleve un traje él” Campanadas 2010 (Telecinco).
Belén Esteban: teatre, representació o estereotip?
L’últim gran avenç que ha sortit del món de la xafarderia televisiva és Belén Esteban. Aquesta senyora té un contracte d’exclusivitat amb Telecinco, i treballa com a copresentadora del programa de varietats Sálvame. El que la fa especial és l’habilitat de convertir una relació amb el torero Jesulín de Ubrique, en la seva professió.
L’han anomenat de moltes maneres: la princesa del poble, l’heroïna postmoderna, entre d’altres. Totes elles conflueixen en un punt (que molt hàbilment ens han sabut vendre els de Telecinco), que procedeix del mateix lloc que ho fa la majoria de la població espanyola, de la classe obrera i, per tant, aquesta població s’hi sent molt identificada. Es presenta com una noia del poble que amb astúcia ha sabut sobreviure en un món que governen els rics, lloc en el qual ha de defensar els ideals d’aquella gent obrera. Ara bé, com tot el que envolta els grans grups mediàtics, ningú vol reclamar els drets de cap altre. La Belén s’enduu contractes milionaris a canvi d’explicar bestieses, contractes al qual la majoria dels espanyols no podria arribar a aspirar mai. Aquesta excel·lent estratègia comercial ha provocat que Telecinco sigui una de les cadenes més vistes en molts moments de la seva trajectòria.
Tornant al tema que envolta la seva aparició a la petita pantalla, la Belén Esteban va donar a conèixer la seva relació amb el torero Jesulín de Ubrique, amb qui van tenir una filla, protagonista d’una de les frases mítiques de Belén: “Andreíta, cómete el pollo”. Després de la seva ruptura, va entrar al món rosa de la televisió i va acabar dins l’esquadrilla del JJ Vázquez. La seva feina consisteix a opinar (cridant) sobre els escàndols que envolten personatges com Maria José Campanario, dona de Jesulín; l’exalcalde Julián Muñoz...
Quan no tenen exclusives sobre què parlar van a la nevera que tenen al mateix plató, agafen un iogurt i se’l mengen. Sense anar més lluny, l’altre dia el gran tema de conversa era qui s’havia menjat el plàtan que va portar l’ordinària i “intent de catalanista” Karmele Marchante (recentment expulsada del concurs d’Eurovisió – una llàstima, ja que representa perfectament el que realment fem aquí a Espanya- ). Faig referència a “intent” per la polèmica que va aixecar un dia en cantar els Segadors en directe. Per veure la malícia amb què es fa aquest programa, el que volia realment la senyora Marchante era provocar. Dels Segadors, només en sabia la primera frase. Tristíssim.
El que a mi em representa qualitat i innovació televisives
En primer lloc m’agradaria refutar alguns estereotips que inevitablement salten quan em poso a parlar d’aquest tema: “Tu tens mania a Telecinco”. Indubtablement fals. A mi m’agrada exercir la crítica televisiva perquè em veig amb el suficient coneixement per fer-ho. L’objectiu de les meves crítiques sempre són les cadenes que exploten informacions que no corresponen al principi d’informació periodística, és a dir, que parlen sobre els afers de persones a qui en teoria haig d’admirar perquè són famoses. Curiosament són un grup reduït que explota permanentment aquest gènere, mentre que les altres només ho fan en poca mesura o gens. L’altra frase que també és un clàssic és: “És que tu només mires TV3”. Fals. Per entendre-ho vaig a fer un símil amb el futbol, a grans trets. Els aficionats del Barça que els agrada el futbol, sempre miren com el seu equip juga perquè creuen que és el millor. Ara bé, també miren els altres partits del Madrid, de l’Espanyol, del Sevilla, etc. que juguen a la mateixa competició per saber com funcionen i poder així argumentar millor la situació blaugrana.
Em refereixo al fet que miro TV3 perquè crec que és una televisió generalista que fa programes de qualitat. Ara bé, no per això deixo de mirar les altres cadenes per veure com funcionen i quins tipus de programes generen.
S’ha de saber triar entre la gran allau d’informació que una persona rep. La diversitat de persones que conviuen en societat ha permès que el sector de la televisió es liberalitzi i es creïn nombrosos productes per abastir els interessos canviants de tota aquesta població. A mi m’agrada, com crec que he reflectit en aquest text, el món de la televisió i miro programes que tenen com a principal fil conductor aquest tema: BTV (Telemonegal), LaSexta (Sé lo que hicisteis...), 8TV (Arucitys), entre molts altres.
No cal buscar gaire per trobar el programa idoni per a cada persona i no necessàriament s’ha de veure per la televisió, també pot ser per Internet. Actualment, la gran majoria dels joves consumeixen televisió per Internet, cosa que facilita encara més l’accés a programes d’interès. L’excusa: “Miro certs programes perquè no fan res més per la televisió” ja no és vàlida. Tot corre al nostre càrrec per garantir un entreteniment de qualitat.
Un sector potencialment creixent
Com he constatat amb anterioritat, les cadenes públiques i privades, a part de diferenciar-se pel què fa al seu finançament, es caracteritzen per les seves actuacions.
En el món de la televisió el canvi és constant, cada dia apareixen sorpreses que poden, o no, revolucionar el que veiem per la petita pantalla. Recentment, i com era previsible, s’ha sabut que les tres dimensions entraran a casa nostre en molt poc temps. Tan poc temps com que la televisió autonòmica de Catalunya, ens oferirà, el dia de Sant Jordi d’enguany, l’obra de teatre Llits, de l’Albert Pla íntegrament en 3D. Per a poder veure-la, no caldrà preparar el nostre televisor, ja que la cadena repartirà tres milions d’ulleres anaglífiques.
Per una empresa pública, la famosa I+D (investigació i desenvolupament) és un element al que s’hi inverteixen gran part dels recursos propis de l’empresa. Per aquest motiu, veiem que Televisió de Catalunya ha estat pionera en crear un canal que emet íntegrament en HD (Alta Definició) i també ha estat la primera que es llança a la piscina del 3D, que seguiran diverses proves per tal de crear nous continguts adaptats a l’estereoscòpia.
Els grans grups mediàtics privats són molt més conservadors i no aposten per la innovació tant com ho fan, o poden fer, les públiques. Tornem al tema que hem de saber distingir quin tipus d’informació rebem i per quines vies. Heus aquí el motiu del títol “potencialment creixent”, les televisions tenen la capacitat per innovar. Una altra vegada manen els diners per sobre la llibertat informativa i creativa.
L’entreteniment a la televisió. Els informatius
Molts es sorprendran quan vegi que barrejo entreteniment amb informatius. La televisió és un servei que s’ha creat per entretenir. Dins d’aquest entreteniment en trobem de dos tipus: l’humorístic i l’informatiu. Els informatius són programes d’entreteniment que alhora informen.
Els informatius són la principal referència de la línia executiva de la cadena. Són a partir d’aquests que podem establir una direcció dels objectius tant polítics com socials de la televisió. Ara bé, el rigor informatiu ha de transgredir en alguns moments aquesta tendència política. Per posar un cas pràctic, l’altre dia la Mònica Terribas, directora de TVC, va mantenir una intensa entrevista amb José Montilla, l’actual president de la Generalitat. L’entrevistadora va ser prou hàbil per preguntar sobre el temes que més interessaven a la població d’una manera clara i concisa, sense divagacions ni adulacions.
A més de ser la referència, els programes informatius són un dels aspectes en què s’hi destina més pressupost, ja que donen un alt nivell de prestigi.
Els informatius que sempre han liderat els rànquings d’audiències són els de TVE seguits dels de Telecinco i els d’Antena3. A Catalunya, varien lleugerament: sent líders l’informatiu de Televisió de Catalunya seguit del de TVE, Telecinco i Antena3. Els noticiaris de les cadenes públiques són els que més fiabilitat i transparència donen. Els de les cadenes privades juguen amb un altre gadget o atractiu: la morbositat. Per exemple, només cal veure amb què obre els informatius Telecinco: “Terrible asesinato en plena luz del día en una calle de Barcelona” amb la mítica veu del monstre de la televisió – en el bon sentit – , Pedro Piqueras. El que busquen són els successos, successos, successos. Una mena d’Impacto TV que dia rere dia retransmet horror, plors, desgràcies... D’altra banda hi ha les privades petites, com és el cas de La Sexta i Cuatro. La Sexta ofereix un informatiu a un quart i cinc de vuit diferent, presentat per la Mamen Mendizábal. La presentadora adopta un altre to, que incita a la crítica i a la reflexió. De la mateixa manera ho feia Iñaqui Gabilondo quan encapçalava l’informatiu del vespre de Cuatro (abans que els de Telecinco l’impregnessin del seu quefer). Amb el seu posar característic d’home de ràdio que tot just acaba d’aterrar al món de la televisió, proposava un informatiu d’autor, molt rigorós.
Resumint, que no es pot canviar
Tothom vol canviar la televisió. Tothom veu com actuen diverses persones i l’efecte que tenen a la societat. Tothom es vol fer l’amo i senyor dels continguts televisius.
Quan una persona entra al mitjà creu que ho pot canviar tot. Ara bé, tard o d’hora s’adona que qui paga, mana. Dins d’aquest pretext em vull introduir al món de la televisió. Sé que no és possible divergir la manera d’actuar del motor econòmic espanyol, però no per això deixaré de ser fidel al meu pensament i manera d’actuar. Sempre que la situació m’ho permeti intentaré fer productes que siguin d’interès i no busquin l’audiència fàcil.
Responent a la pregunta del Josep Cuní: “La nostra audiència no ens permet explotar segons quin tipus de programes, però és precisament aquesta audiència que busca aquesta informació a altres cadenes, per tant t’abandonen permetent i facilitant que el share baixi”, la Mònica Terribas va dir: “Però quan t’abandonen i tu estàs tranquil i segur amb els teus criteris i amb el que tu fas, i t’abandonen, és dolç; ja tornaran.” Vaig a fer un altre símil amb el cinema català: Hi ha pel·lícules estrangeres que rebenten les taquilles dels cinemes només pel fet que tenen aquesta qualitat, que provenen de Hollywood. Ara bé, si et poses a analitzar la pel·lícula, no transmet cap més missatge que l’amor que hi ha entre dues persones, per exemple. L’altre dia vaig veure una pel·lícula produïda per Producciones del Mediterráneo i coproduïda per Televisió de Catalunya que es deia Ens veiem demà, dirigida pel Xavi Berraondo. És sorprenent com amb molts menys mitjans que les pel·lícules suara esmentades, es poden arribar a fer productes tan profunds i ben fets. L’únic que regeix el mercat és l’audiència, però no per això es deixa d’actuar de manera diferent al pensament personal.
“Si per afluència fos, el millor restaurant del món seria el McDonald’s”, però no per això deixarà d’haver-hi creacions culinàries de qualitat, ja sigui les del Ferran Adrià (amb molt pressupost) com les de cuiners amb menys ressò mediàtic.
Cadascú, però, és lliure de fer el que li convingui.
En aquest article he donat la meva opinió, amb la confiança que pugui contribuir, encara que sigui amb aquesta petita aportació, a obrir un debat sobre el model de televisió actual.
