Canal del Youtube.

Benvinguts al meu bloc. Si hi ha algun tema amb el que no esteu d'acord us convido de replicar-me als comentaris. Intentaré respondre al més aviat possible.

Si voleu, podeu veure alguns dels meus vídeos al web: youtube.com/ericdexeus o youtube.com/dexeusproductions.

martes, 28 de diciembre de 2010

"Una última notícia: CNN+ cancela les seves emissions. Adéu". Ja s'ha acabat.

Em veig obligat a reivindicar, des de la meva simple posició d’estudiant, el tancament de CNN+.

Fa uns dies estava de dol, doncs ara més que mai. Estic profundament dolgut. Definitivament el que impera a les televisions espanyoles és el diner. És cert que una empresa deficitària des dels seus inicis ha de reconsiderar la seva actuació, però reconsiderar no vol dir cancel·lar.

Alabo el discurs de tancament del canal informatiu de Prisa: "Haciendo honor a nuestro lema, una última noticia: CNN+ cancela sus emisiones. Adiós" L’esperit crític que ha imperat en tot moment segueix fins a l’últim minut. La professionalitat dels treballadors, tot i conscients que en deu minuts perdien la feina, ha estat brillant. Felicitats per la feina ben feta, que no te fronteres, ni té rival. Gestevisión TeleCinco, propietària de TeleCinco, Cuatro i del 25% del capital en participacions de la plataforma Digital+ (de la qual la propietària principal és l’imperi Prisa, de la que en deriva Sogecable), intenta imposar el seu model televisiu a tot l’Estat Espanyol, però té un rival: La TV Pública. Pot privar-li de la meitat del finançament traient-li la publicitat, pot arravatar-li l’audiència, però mai la farà caure. (Entenem TV Pública aquelles cadenes amb dignitat que tots sabem quines són).

Ara s’obre un procés de reflexió, de consideració sobre el que suposa la televisió en la nostra societat. El balanç que se’n pot treure és que vivim en èpoques on el periodisme informatiu de qualitat només està representat per UNA cadena d’àmbit estatal(24hTVE), i UNA més d’àmbit autonòmic(3/24TVC). I para de comptar. El dubte, per tant, és: si els meus ideals no em permeten treballar en una cadena que fomenta la mala educació, el xafardeig o l’insult, per què estic estudiant Periodisme? Estic estudiant per entrar a alguna d’aquestes dues cadenes que he comentat abans? Però si cada any es graduen més de 200 periodistes, hi ha capacitat en aquestes dues cadenes per mi? També ho podem enfocar des de la perspectiva que estic estudiant per entrar a dins d’aquest conglomerat monotemàtic que prefabrica T5. El dubte seria llavors, cal estudiar Periodisme? Potser seria més útil fer un curs intensiu d’un dia i mig i celebrar la gala de graduació a Sálvame, com a becari. Ja ho deia J.J.Vázquez: “Si ya lo he dicho yo, que para entrar a Sálvame no pedimos ni el graduado escolar, ni FP, ni corte y confección... Solo falta ser metemierda”. Estic entrant en una crisi estudiantil, cal estudiar el que estic estudiant? Total, per arribar a un punt on no trobi feina, i la que trobo sigui per fomentar valors que no fan sinó que empobrir una societat, perquè ho fan.

Cada cop que mor una llengua, perdem una petita part de nosaltres. Cada vegada que silencien un opinió crítica, també.

Per cert, aquesta notícia no és una inocentada, encara que ja voldria que ho fos.

viernes, 10 de diciembre de 2010

Dol televisiu. CNN abandona, tira la tovallola.

Estic de dol televisiu: CNN cancel·larà les seves emissions. La telemerda del InformativoIMPACTO, el “terrible, apocalíptico suceso..”, cada vegada aguaita més. Parlant ràpid i clar, s’han carregat l’única cadena amb “bona reputació” que tenien. Ara escoltarem: “Andreíta, cómete el pollo coño, que mamá está produciendo eso de las noticiahh” Graciós, si més no.

Realment és prou curiós veure com el Gran Reino Español no aconsegueix mantenir la seva població davant d’un televisor veient una persona parlant més de 40 segons seguits. I menys, si parla de quelcom que no sigui d’estricta actualitat sensacional. No interessa RES més que no sigui la brossa pudent de Sálvame (T5). Només cal navegar fins la illa de la 'cadena triste' per veure com fan programes diferents però no produeixen les audiències que s’espera per una cadena comercial (sí, ara es diuen així). El més divertit de tot és que ens ho van recordant a les falques: “A3 es la TV que más gusta a los espanyoles. Será porque no emitimos todo el día lo mismo” Ben cert, no tot el dia, però ho produïu, i ja n’és suficient. Ara bé, es lloa aquest 2% d’intencionalitat racional.

Simplement volia comentar aquesta lamentable pèrdua. Iñaqui Gabilondo, que molt hàbilment va aconseguir sortit de la gàbia italiana se’n va a les llistes del paro. Pobre... I mentrestant la obrera más rica del pueblo es va sometent als judicis de “la defensora de l’espectador”. No sóc ningú, però vull donar un consell: Campos: denunciï el programa. A la seva filla li augmentarà el seu nivell intel·lectual, garantitzat.

I finalment una reflexió:
Hi ha moltes maneres d’entretenir-se: podem triar entre anar al Cirque Du Soleil o al circ que hi ha en un solar proper al polígon industrial d’un poble perdut per l’Anoia on, probablement, maltracten els animals. Triar la primera acció ens comprometrà econòmicament, haurem de fer un esforç. Caldrà pagar els 95€ que val l’entrada. Tot i això, ens assegurem que veurem un espectacle ben fet i ben ideat. Si, per contra, anem al circ que hi ha a l’Anoia veurem un altre tipus d’espectacle. Un show fàcil, banal, que busca el riure fàcil. Serà el súmmum si potem els nostres fills a veure-ho. Els valors que probablement transmetrà el segon circ difereixen, substancialment, del que ho farà el Cirque Du Soleil.
Hem de saber triar on anem, qui som, què fem i què volem.

Com deia el personatge que sortia a Dinamita: Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi...

domingo, 14 de noviembre de 2010

Tots llestos: .... taaaalking away ....... LipDub 25anys JCT!

Ahir es va estrenar, a la gran pantalla i en Alta Definció, el LIP DUB JCT 25!

Un LIPDUB és un videoclip gravat en pla seqüència –tot seguit, sense pauses – on els personatges van apareixent al llarg del recorregut que fa la càmera cantant en playback. És una moda que cada vegada s’està estenent més a col•lectius de tot tipus. El primer que ens va enlluernar va ser el de la Universitat de Vic; després, el de la Pompeu. El més recent ha estat el LipDub per la Independència que es va fer a Vic, que va batre un rècord Guiness de participació, amb més de 5000 persones cantant i ballant al ritme de La Flama, dels valencians Obrint Pas.

Tots aquests LipDub disposaven de la més sofisticada tecnologia, cosa que és garant de la qualitat tècnico-formal del resultat. El nostre LipDub, per contra, amb pocs recursos ha sortit un producte que no té absolutament res a envejar a cap altre.
El tema del LipDub és Take On Me, dels A-Ha. Primerament hi ha una versió més lenta per donar més èmfasi a la segona part de la cançó, que comença amb una trepidant corredissa per les escales del Teatre. Com és obvi, es va gravar a la seu del JCT –pels qui no sapigueu què és aquesta institució, vegeu un post anterior en el que ho explico –.

La preparació de la gravació va durar força temps. En primer lloc es va fer la planificació del recorregut i les possibilitats de l’espai. Una vegada acabats els plànols, va venir les proves de càmera, que van durar moltes hores nocturnes! Però cal dir que el sentiments d’estar al 100% fins quarts de dotze de la nit no són cap problema quan sents que el que fas t’agrada, i que l’estona que pugis invertir serà per bé d’unes persones que formen una unitat Jota. Tornant al tema, les proves de càmera consistien a seguir el recorregut incorporant-hi modificacions o propostes estètiques. Una d’aquestes propostes va ser l’efecte digital cromàtic. El Croma consisteix a substituir un color per crear-hi una transparència que faci visible una segona capa de vídeo per posar-hi el que es vulgui. Per aconseguir aquest monocroma, es necessita una pantalla de colors que no s’assemblin pas als que una persona humana pot tenir. El blau o verd llampant pot ser un exemple. Finalment, el dia de la gravació, es va fer el muntatge luminotècnic a les 8 del matí.

El dia del rodatge va començar ben aviat. A les 7 del matí sonaven els despertadors d’aquells que havien estat citats pel muntatge tècnic dels focus, croma, vestuari, attrezzo... A les 12, una vegada tots havien arribat, es va començar a fer els primers assajos. Finalment, i després d’uns quants intents, es va donar l’última gravació, la definitiva, a les 15:00. Van ser més de sis hores al màxim, un nivell constant però elevat d’estrés, llevat que fent allò que més m’agrada, fer vídeos. És molt gratificant veure com les persones a qui estava gravant s’esforçaven per fer-ho el màxim de bé i que acceptaven de bon grat qualsevol aclariment que els hi feies sobre la seva feina.

També voldria remarcar la incansable feina del director del LipDub, el Rikki Arjuna. Sap dirigir perfectament la massa de 70 persones que actuaven al uníson, a més de les moltes altres persones que van actuar de tècnics. Sap delegar i responsabilitzar, cosa que enriquí encara més el treball final.

La producció va córrer a càrrec de l’Albert Elduque, el coordinador del Teatre. La seva feina consistia a recordar i vetllar pel seguiment de l’horari previst –sí, tot estava matemàticament planificat, encara que a simple vista no ho semblés – . Ell i el Rikki van transformar-se en mestres de l’oratòria per motivar la massa durant totes les hores que va durar la gravació. Quan treballes amb moltes persones, has d’invertir un cert temps a garantir que aquestes persones estan gaudint i se sentin ateses, encara que això allargui l’horari. L’Albert també va ser l’ajudant de càmera. La seva segona feina consistia a guiar el càmera –jo – al llarg de tot el recorregut. És de gran importància aquest paper ja que el càmera no controla res més que el monitor, i quan dic res més és RES MÉS (podria haver-hi escales i caure-hi directe).

Després de la producció ve la postproducció. El LipDub està gravat i editat en Alta Definició. És a saber, la mateixa quantitat de línies que defineixen la imatge que les que arriben pel canal TV3HD (cal dir que la qualitat de la imatge no es correspon, lògicament, amb la del canal). El vídeo és 99% fidel a la realitat que vam gravar.

En breu sortirà el Making Off, que es difondrà per internet, i més tard el DVD amb el Making Off més Extres molt suculents. Aquests extres inclouran la versió real i definitiva de gravació per veure la dimensió del projecte i moltes altres coses!

Tot seguit veureu el vídeo del que he estat parlant tot aquest post (disponible a partir de dilluns 15). Està en baixa qualitat. En breu apareixerà al YouTube la versió oficial en Alta Definció i so Dolby Sorround on estigui disponible.

viernes, 12 de noviembre de 2010

3... 2...1... Endavant, a pel 28N!

La festa ha començat. Els partits polítics poden, a partir d’avui, demanar obertament el vot a la població i això es converteix en una festa. Moviments aquí i allà per veure qui divaga millor la resposta a la pregunta de què faran, REALMENT, una vegada ascendeixin al govern.

És prou divertit veure com els pobres dels Estands de les Rambles aguanten estoicament la pluja de crítiques que reben dels interessats en la política, que volen passar una bona estona posant en compromís aquells qui els volen convèncer. Només considerant la història més propera, trobem un seguit de dubtes existencials sense la resposta dels quals penso considerar votar a algun partit. Sense anar més lluny, avui he anat a l’estand de Solidaritat Catalana i d’ERC –pretenia anar als de tots, però encara no eren muntats: es nota qui necessita desesperadament el vot, oi?-. En primer lloc, abans d’identificar-me com a estudiant de d’audiovisuals –de fet, sempre dic “de periodisme”- he volgut que em convencessin que votar la independència ara és la millor solució per superar la crisi actual. Volent anar més enllà, he preguntat pels altres aspectes que un partit que aspira, oníricament (cal dir-ho) a la presidència hauria de considerar. Sense més escrúpols, m’han dit que allò que no considera la independència, “vindrà més endavant”. REALMENT PENSEN que votaré a un partit que no té en compte res més que la independència? Necessitem un govern preparat per governar, un govern que tingui algun as màgic que ens tregui d’aquest entramat econòmicament pessimista! Volia retre comptes dels problemes històrics del partit, però al ser tant nou...

L’altre partit que he visitat ha estat ERC. M’ha atès una noia molt amable. Enganxo el balanç de la visita que he preparat coma documentació de la recopilació d’informació de la campanya d’ERC. “Balanç de la primera trobada: Li he preguntat per informació i m’ha donat, com veia que tenia molt interès per aconseguir informació, un fulletó privilegiat on hi havia els idearis d’Esquerra. Després hem parlat sobre diferents aspectes que engloba el partir. Primerament he preguntat sobre la diferència més notòria entre ERC i altres partits que tenien com a prioritat la independència. M’ha contestat, com és obvi, el tema de les polítiques socials, que a SI i Reagrupament tenen més en compte les polítiques de dretes, per tant no n’hi ha. Com està de moda, ha atacat el Mas. Després he parlat sobre els possibles pactes dels partits i els he recriminat que van pactar amb un partit que avui diu que no són ni independentistes ni de dretes.”

Dilluns més, per ara a gaudir de la festa electoral! No, si al final acabarà per convertir-se en el meu hobby això d’informar-se de tots els partits amb representació parlamentària!

domingo, 7 de noviembre de 2010

Retransmissió de la visita Papal

Totes les vivències que s’ha esdevingut avui, dia 7 de novembre, han estat pels qui ens sentim barcelonins, d’àmplia satisfacció per la projecció internacional que ha tingut la nostra ciutat i l’església, ara basílica, de la Sagrada Família. Aquesta projecció és el que m’ocupa aquest escrit de gratitud.

La televisió oficial que ha retransmès l’acte, la nostra televisió, ha estat, altre vegada, a l’altura d’un gran esdeveniment: 32 càmeres HD -i fins i tot en 3D!-, microcàmeres, una spidercam, un helicòpter... Tot això i reconeguts professionals avalen aquest èxit que TV3 ha projectat, internacionalment, a una audiència potencial de 150 milions d’espectadors -que es diu ràpid-. Per aquest motiu voldria agrair, des de la meva humil posició d’estudiant de comunicació i de simple espectador, poder disposar d’una Televisió Pública, generalista i de qualitat. Quan les coses es fan bé, es fan bé, encara que a molts els hi costi veure-ho i ens acusin –aferrant-se a simples estereotips- de tenir una televisió pública mediocre. Ens ceguen massa els ideals: en sé d’algun que no posaria mai TV3 per “ser catalana, quica i minoritària”.

Felicitats Televisió de Catalunya, sou molt grans!

lunes, 18 de octubre de 2010

EXCLUSIVA! com els hi agrada aquesta paraula...

EXCLUSIVA MUNDIAL! Demà es celebrarà a seminari un debat sobre la trajectòria de la arxiconeguda Belén Esteban. Es preveu un debat intens amb importants discrepàncies d'opinions. Un debat molt interessant que intentaré introduir jo, tot i que no cal explicar massa del tema ja que tothom en va ben tip i cuit.

Demà faré un post relatant el l debat. Ara per ara, penjaré un escrit que vaig fer pels Jocs Florals de l'escola. És un pèl llarg, però potser alguna línia reflexa amb exactitud el que realment penso sobre el món de la faràndula televisada.




Neorealisme televisiu: una expressió idònia per a representar l’antiga infratelevisió, és a dir, la televisió escombraria.

El text que llegireu a continuació és una anàlisi de la situació de la televisió a dia d’avui. Es divideix en set apartats. El primer: “El telehipòdrom espanyol” explica i presenta les diverses cadenes que es troben al mercat. El segon: “Continguts” pretén indicar la línia executiva de les diferents cadenes. El tercer: “Belén Esteban: teatre, representació o estereotip” presenta aquesta senyora i la seva implicació dins el món de la xafarderia televisiva. El quart: “El que a mi em representa qualitat i innovació televisives” tracta sobre els programes que es mereixen un reconegut aplaudiment i com trobar-los. El cinquè: “Un sector potencialment creixent”, ens explicarà la gran innovació de que gaudirem en breu.. El sisè: “L’entreteniment a la televisió. Els informatius” constata l’estreta relació que hi ha entre els informatius i l’entreteniment. El setè i últim:”Resumint, que no es pot canviar” és el paràgraf conclusiu i que resumeix les idees que s’han anat tractant al text.

Un passeig crític per la televisió

El telehipòdrom espanyol

La televisió ha sofert molts canvis al llarg de la seva història. Al principi, ningú podia qüestionar la televisió perquè no hi havia cap altre canal amb què comparar-la, m’estic referint, és clar, a la Televisión Española (TVE), la joia de la corona del govern franquista. En aquells temps Televisión Española aconseguia quotes d’audiència del 100%, cosa bastant lògica per ser l’única a tot el territori espanyol. Posteriorment, a l’any 1966, va aparèixer el segon canal de TVE, LA 2, més centrat en la difusió dels programes culturals i esportius de poc interès social.

La primera televisió autonòmica va fer la seva aparició l’any 1982 de la mà dels bascos, la coneguda Euskal Telebista. Pel que fa als catalans, van començar fort: La Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), ens aquells temps Corporació Catalana de Ràdio i Televisió (CCRTV), es va fundar l’any 1983, mitjançant llei, per a donar vida a una de les televisions autonòmiques amb més pes dins del telehipòdrom català i espanyol, Televisió de Catalunya (TV3).

La CCMA és un ens públic finançat per la Generalitat de Catalunya que, entre moltes altres funcions, s’encarrega de l’execució del programa per la difusió de la cultura i llengua catalanes que duu a terme la Generalitat, en el qual TV3 hi té un paper molt rellevant.

Després, sobre als anys 90, van aparèixer la primera competència directe a TVE, les cadenes privades. L’Estat va concedir dues llicències per emetre en obert, una a Gestevisión Telecinco, propietària de Telecinco (també anomenada La cadena de Fuencarral, per la localització dels seus estudis), i l’altre a Antena 3 de Televisión, propietària de Antena 3 Televisión (actualment propietat del Grupo Planeta). A més, va oferir a concurs públic una tercera llicència, que va ser concedida a Sogecable, propietat de Canal+ que emet en codificat.

Amb aquestes tres cadenes d’alt nivell econòmic (sense comptar Canal+), es va homogeneïtzar el panorama televisiu espanyol. A més, pels voltants del 2000 es van crear altres cadenes més petites que comencen ara a fer ombra a les més grans: com és el cas de La Sexta, de Mediapro, i Cuatro, de Prisa (actualment, participada en un 42,3% per Mediaset, de Gestevisión Telecinco).

A banda de totes aquestes cadenes generalistes trobem les temàtiques, com el 3/24, 24hTVE, ClanTV, Antena.neox, LaSiete...

Continguts

Per a poder parlar sobre televisió i més si es vol donar l’opinió, s’ha de tenir un bon coneixement de causa. Ara per ara hem vist les diferents cadenes que emeten en obert, tan públiques com privades. És doncs el moment per parlar sobre el contingut d’aquestes cadenes i com aquest incideix en la societat. Les cadenes públiques de què parlarem seran TVE i Televisió de Catalunya i les privades, Telecinco i Antena3.

El primer lloc definirem el neorealisme televisiu. Trobo molt adequat el significat que li va donar JJVázquez, presentador de Sálvame Diario i Sálvame Deluxe a la telebasura, neoralisme televisiu. Hi estic completament d’acord, “La nova manera de fer televisió”. Aquest periodisme transgredeix els estereotips clàssics del què ha de ser un periodista: informació rigorosa, objectivitat, imparcialitat, la no morbositat... i ens hi hem d’adaptar. Ara bé, aquesta adaptació consisteix a decidir, entre tota aquesta allau d’informacions, quina és la que a nosaltres ens interessa per a formar-nos intel·lectualment, personalment i moral.

Bé, ara és el moment de veure els objectius empresarials dels diferents grups. Com és evident, l’objectiu d’una empresa és maximitzar els beneficis minimitzant els costos. Per les cadenes públiques, però, aquest benefici no es tradueix necessàriament en un augment de les vendes, sinó en un augment de la qualitat dels programes. És a dir, les cadenes públiques no es focalitzen a aconseguir una audiència rècord, sinó a oferir un bon servei públic, que és la finalitat pel qual han estat creades. Per tant, tenen més liberalització de continguts i no actuen sota la constant i forta pressió financera. Ara bé, com va dir la Mònica Terribas (directora de continguts de TVC) “Un servei públic minoritari no és un bon servei públic”.

Les privades tenen l’objectiu d’emprendre accions per guanyar la competència, costi el que costi. És un constant vaivé de lluites entre grans grups empresarials que l’únic que veuen són moviment de diners. Posem el cas dels informatius: A les privades no els surt a compte enviar un reporter a l’altre punta del món amb totes les despeses que comporta per cobrir una notícia que potser no és del tot rellevant, o no afecta els interessos polítics o empresarials del grup. Si posem TVE o TVC veurem les notícies de debò, que afecten el conjunt espanyol (o català). Estarem mirant un programa que realitzen unes persones altament implicades a portar la notícia tal com és, sense filtres, sense additius, sense morbositat.

Per tant, com a conclusió d’aquest apartat podem dir que les privades són les que, generalment, més inverteixen en programes d’alta audiència però de baixa qualitat periodística, però no sempre és així. Recentment el tarannà d’aquestes empreses està canviant per donar pas a un altre tipus de programació: com és el cas de ficció espanyola (El Internado, Los Protegidos...) o inversió en productes cinematogràfics (Celda 211, El Orfanato...). Les públiques, en menys mesura, però, no es salven d’emetre productes de dubtosa qualitat.

El que veiem ens influencia molt en la nostra manera de pensar i actuar, encara que nosaltres no ho notem. Exposar-nos a segons quin programa vol dir deixar via lliure a diferents tipus de comportament, vocabulari, quefer, que no s’esperen d’una persona culta i civilitzada. Exemples de frases (diguem-ne frases cèlebres) que van dir joies de la literatura popular dels quals no citaré el nom: El gran éxito de Sálvame es que claro, la gente lo ve y no piensa… oye que tampoco se ha de estar todo el día pensando, que es que claro, todo el día pensando cansa mucho” Sálvame Deluxe (Telecinco), “Belén Esteban, por qué ha escogido ir de Versace? Porque Versace está muerto y no se puede quejar de que Belén Esteban lleve un traje él” Campanadas 2010 (Telecinco).

Belén Esteban: teatre, representació o estereotip?

L’últim gran avenç que ha sortit del món de la xafarderia televisiva és Belén Esteban. Aquesta senyora té un contracte d’exclusivitat amb Telecinco, i treballa com a copresentadora del programa de varietats Sálvame. El que la fa especial és l’habilitat de convertir una relació amb el torero Jesulín de Ubrique, en la seva professió.

L’han anomenat de moltes maneres: la princesa del poble, l’heroïna postmoderna, entre d’altres. Totes elles conflueixen en un punt (que molt hàbilment ens han sabut vendre els de Telecinco), que procedeix del mateix lloc que ho fa la majoria de la població espanyola, de la classe obrera i, per tant, aquesta població s’hi sent molt identificada. Es presenta com una noia del poble que amb astúcia ha sabut sobreviure en un món que governen els rics, lloc en el qual ha de defensar els ideals d’aquella gent obrera. Ara bé, com tot el que envolta els grans grups mediàtics, ningú vol reclamar els drets de cap altre. La Belén s’enduu contractes milionaris a canvi d’explicar bestieses, contractes al qual la majoria dels espanyols no podria arribar a aspirar mai. Aquesta excel·lent estratègia comercial ha provocat que Telecinco sigui una de les cadenes més vistes en molts moments de la seva trajectòria.

Tornant al tema que envolta la seva aparició a la petita pantalla, la Belén Esteban va donar a conèixer la seva relació amb el torero Jesulín de Ubrique, amb qui van tenir una filla, protagonista d’una de les frases mítiques de Belén: “Andreíta, cómete el pollo”. Després de la seva ruptura, va entrar al món rosa de la televisió i va acabar dins l’esquadrilla del JJ Vázquez. La seva feina consisteix a opinar (cridant) sobre els escàndols que envolten personatges com Maria José Campanario, dona de Jesulín; l’exalcalde Julián Muñoz...

Quan no tenen exclusives sobre què parlar van a la nevera que tenen al mateix plató, agafen un iogurt i se’l mengen. Sense anar més lluny, l’altre dia el gran tema de conversa era qui s’havia menjat el plàtan que va portar l’ordinària i “intent de catalanista” Karmele Marchante (recentment expulsada del concurs d’Eurovisió – una llàstima, ja que representa perfectament el que realment fem aquí a Espanya- ). Faig referència a “intent” per la polèmica que va aixecar un dia en cantar els Segadors en directe. Per veure la malícia amb què es fa aquest programa, el que volia realment la senyora Marchante era provocar. Dels Segadors, només en sabia la primera frase. Tristíssim.

El que a mi em representa qualitat i innovació televisives

En primer lloc m’agradaria refutar alguns estereotips que inevitablement salten quan em poso a parlar d’aquest tema: “Tu tens mania a Telecinco”. Indubtablement fals. A mi m’agrada exercir la crítica televisiva perquè em veig amb el suficient coneixement per fer-ho. L’objectiu de les meves crítiques sempre són les cadenes que exploten informacions que no corresponen al principi d’informació periodística, és a dir, que parlen sobre els afers de persones a qui en teoria haig d’admirar perquè són famoses. Curiosament són un grup reduït que explota permanentment aquest gènere, mentre que les altres només ho fan en poca mesura o gens. L’altra frase que també és un clàssic és: “És que tu només mires TV3”. Fals. Per entendre-ho vaig a fer un símil amb el futbol, a grans trets. Els aficionats del Barça que els agrada el futbol, sempre miren com el seu equip juga perquè creuen que és el millor. Ara bé, també miren els altres partits del Madrid, de l’Espanyol, del Sevilla, etc. que juguen a la mateixa competició per saber com funcionen i poder així argumentar millor la situació blaugrana.

Em refereixo al fet que miro TV3 perquè crec que és una televisió generalista que fa programes de qualitat. Ara bé, no per això deixo de mirar les altres cadenes per veure com funcionen i quins tipus de programes generen.

S’ha de saber triar entre la gran allau d’informació que una persona rep. La diversitat de persones que conviuen en societat ha permès que el sector de la televisió es liberalitzi i es creïn nombrosos productes per abastir els interessos canviants de tota aquesta població. A mi m’agrada, com crec que he reflectit en aquest text, el món de la televisió i miro programes que tenen com a principal fil conductor aquest tema: BTV (Telemonegal), LaSexta (Sé lo que hicisteis...), 8TV (Arucitys), entre molts altres.

No cal buscar gaire per trobar el programa idoni per a cada persona i no necessàriament s’ha de veure per la televisió, també pot ser per Internet. Actualment, la gran majoria dels joves consumeixen televisió per Internet, cosa que facilita encara més l’accés a programes d’interès. L’excusa: “Miro certs programes perquè no fan res més per la televisió” ja no és vàlida. Tot corre al nostre càrrec per garantir un entreteniment de qualitat.

Un sector potencialment creixent

Com he constatat amb anterioritat, les cadenes públiques i privades, a part de diferenciar-se pel què fa al seu finançament, es caracteritzen per les seves actuacions.

En el món de la televisió el canvi és constant, cada dia apareixen sorpreses que poden, o no, revolucionar el que veiem per la petita pantalla. Recentment, i com era previsible, s’ha sabut que les tres dimensions entraran a casa nostre en molt poc temps. Tan poc temps com que la televisió autonòmica de Catalunya, ens oferirà, el dia de Sant Jordi d’enguany, l’obra de teatre Llits, de l’Albert Pla íntegrament en 3D. Per a poder veure-la, no caldrà preparar el nostre televisor, ja que la cadena repartirà tres milions d’ulleres anaglífiques.

Per una empresa pública, la famosa I+D (investigació i desenvolupament) és un element al que s’hi inverteixen gran part dels recursos propis de l’empresa. Per aquest motiu, veiem que Televisió de Catalunya ha estat pionera en crear un canal que emet íntegrament en HD (Alta Definició) i també ha estat la primera que es llança a la piscina del 3D, que seguiran diverses proves per tal de crear nous continguts adaptats a l’estereoscòpia.

Els grans grups mediàtics privats són molt més conservadors i no aposten per la innovació tant com ho fan, o poden fer, les públiques. Tornem al tema que hem de saber distingir quin tipus d’informació rebem i per quines vies. Heus aquí el motiu del títol “potencialment creixent”, les televisions tenen la capacitat per innovar. Una altra vegada manen els diners per sobre la llibertat informativa i creativa.

L’entreteniment a la televisió. Els informatius

Molts es sorprendran quan vegi que barrejo entreteniment amb informatius. La televisió és un servei que s’ha creat per entretenir. Dins d’aquest entreteniment en trobem de dos tipus: l’humorístic i l’informatiu. Els informatius són programes d’entreteniment que alhora informen.

Els informatius són la principal referència de la línia executiva de la cadena. Són a partir d’aquests que podem establir una direcció dels objectius tant polítics com socials de la televisió. Ara bé, el rigor informatiu ha de transgredir en alguns moments aquesta tendència política. Per posar un cas pràctic, l’altre dia la Mònica Terribas, directora de TVC, va mantenir una intensa entrevista amb José Montilla, l’actual president de la Generalitat. L’entrevistadora va ser prou hàbil per preguntar sobre el temes que més interessaven a la població d’una manera clara i concisa, sense divagacions ni adulacions.

A més de ser la referència, els programes informatius són un dels aspectes en què s’hi destina més pressupost, ja que donen un alt nivell de prestigi.

Els informatius que sempre han liderat els rànquings d’audiències són els de TVE seguits dels de Telecinco i els d’Antena3. A Catalunya, varien lleugerament: sent líders l’informatiu de Televisió de Catalunya seguit del de TVE, Telecinco i Antena3. Els noticiaris de les cadenes públiques són els que més fiabilitat i transparència donen. Els de les cadenes privades juguen amb un altre gadget o atractiu: la morbositat. Per exemple, només cal veure amb què obre els informatius Telecinco: “Terrible asesinato en plena luz del día en una calle de Barcelona” amb la mítica veu del monstre de la televisió – en el bon sentit – , Pedro Piqueras. El que busquen són els successos, successos, successos. Una mena d’Impacto TV que dia rere dia retransmet horror, plors, desgràcies... D’altra banda hi ha les privades petites, com és el cas de La Sexta i Cuatro. La Sexta ofereix un informatiu a un quart i cinc de vuit diferent, presentat per la Mamen Mendizábal. La presentadora adopta un altre to, que incita a la crítica i a la reflexió. De la mateixa manera ho feia Iñaqui Gabilondo quan encapçalava l’informatiu del vespre de Cuatro (abans que els de Telecinco l’impregnessin del seu quefer). Amb el seu posar característic d’home de ràdio que tot just acaba d’aterrar al món de la televisió, proposava un informatiu d’autor, molt rigorós.

Resumint, que no es pot canviar

Tothom vol canviar la televisió. Tothom veu com actuen diverses persones i l’efecte que tenen a la societat. Tothom es vol fer l’amo i senyor dels continguts televisius.

Quan una persona entra al mitjà creu que ho pot canviar tot. Ara bé, tard o d’hora s’adona que qui paga, mana. Dins d’aquest pretext em vull introduir al món de la televisió. Sé que no és possible divergir la manera d’actuar del motor econòmic espanyol, però no per això deixaré de ser fidel al meu pensament i manera d’actuar. Sempre que la situació m’ho permeti intentaré fer productes que siguin d’interès i no busquin l’audiència fàcil.

Responent a la pregunta del Josep Cuní: “La nostra audiència no ens permet explotar segons quin tipus de programes, però és precisament aquesta audiència que busca aquesta informació a altres cadenes, per tant t’abandonen permetent i facilitant que el share baixi”, la Mònica Terribas va dir: Però quan t’abandonen i tu estàs tranquil i segur amb els teus criteris i amb el que tu fas, i t’abandonen, és dolç; ja tornaran.” Vaig a fer un altre símil amb el cinema català: Hi ha pel·lícules estrangeres que rebenten les taquilles dels cinemes només pel fet que tenen aquesta qualitat, que provenen de Hollywood. Ara bé, si et poses a analitzar la pel·lícula, no transmet cap més missatge que l’amor que hi ha entre dues persones, per exemple. L’altre dia vaig veure una pel·lícula produïda per Producciones del Mediterráneo i coproduïda per Televisió de Catalunya que es deia Ens veiem demà, dirigida pel Xavi Berraondo. És sorprenent com amb molts menys mitjans que les pel·lícules suara esmentades, es poden arribar a fer productes tan profunds i ben fets. L’únic que regeix el mercat és l’audiència, però no per això es deixa d’actuar de manera diferent al pensament personal.

“Si per afluència fos, el millor restaurant del món seria el McDonald’s”, però no per això deixarà d’haver-hi creacions culinàries de qualitat, ja sigui les del Ferran Adrià (amb molt pressupost) com les de cuiners amb menys ressò mediàtic.

Cadascú, però, és lliure de fer el que li convingui.

En aquest article he donat la meva opinió, amb la confiança que pugui contribuir, encara que sigui amb aquesta petita aportació, a obrir un debat sobre el model de televisió actual.

domingo, 17 de octubre de 2010

JCT XD! - Jove Calassanç Teatre -

Sóc un petit aprenent de JOTA, només tinc 1 any!

Després d'una llarga pausa de publicar torno a ser aquí. Els motiu han estat molt diversos, entre altres coses que he estat molt ocupat, però no he deixat de pensar en temes que en un futur, espero proper, pugui publicar aquí.

El tema que m’ocupa el post n’és un que encara estic descobrint, però que ja he viscut les suficients experiències, dins del meu primer aniversari com a membre, per poder fer un primer balanç sobre la vida que es viu al JCT.

Situem-nos: El JCT (Jove Calassanç Teatre) és un grup de teatre amateur que des de fa molts anys programen diferents obres de teatre. Totes elles es representen a la seu principal del JCT, al barri de Camp de l’Arpa del Clot. Cada temporada ofereixen diferents propostes representades pels alumnes del grup, les edats dels quals oscil·len entre els 5 i els 65 anys. Una de les representacions amb més història dins del club són Els Pastorets de Folch i Torres. Cal dir que els integrants del grup s’anomenen JOTES.

Aquest any, però, s’escapa de la normalitat. Aquesta Institució (amb majúscules, perquè ho és) fa un quart de segle, fa 25 ANYS! És tot un esdeveniment, un happening del barri. Per commemorar-ho han preparat moltes activitats, entre elles l’especial Cap de Setmana JOTA. Una miniestada de dos dies i una nit a fora, convivint amb la gent que fa del teatre un lloc especial. Aquesta gent són, sense exagerar, espectaculars! Són un grup molt normal que viuen tant moments feliços com tibants, però amb un afany de companyerisme impressionant. Són molt actius, els hi agrada treballar el que sigui per acontentar als altres. Actuen amb molta naturalitat i treball en equip, cosa que els ajuda a aconseguir fites organitzatives importants. Treballen, però saben descansar. S’estimen i es deixen estimar. Són un grup, però oberts a noves mentalitats. Critiquen però accepten ser criticats. Jutgen però accepten ser jutjats. Són, naturalment, JOTES.

Una altre activitat dins de la Temporada 25 és el LIP DUB, però aquest tema dóna per tant que prefereixo publicar un altre post.

Com he dit al principi, sóc petit, tinc 1 any. El meu rol dins del JCT no es relaciona tant amb el teatre, sinó amb les tècniques de l’espectacle. Faig de tècnic. Futurament explicaré de quines infrastructures disposa el JCT, però per ara dir que el que em dedico a fer és controlar el so des de la cabina posterior a platea. I ajudar a muntar i desmuntar el que sigui en els moments PRE/DURANT/POST obra.

És molt difícil plasmar en un paper les sensacions d’estar i treballar amb el teatre. Dubto que ho hagi expressat bé, donat que per fer-ho necessitaria 25 posts més com aquest i potser encara no ho sabria expressar. Ver para creer. Les meves amigues Núria i Alba han estat la clau per obrir la porta del teatre, la clau, el codi d’accés, la contrasenya per entrar a aquest món tant preuat, el món JOTA. Gràcies de debò.

-TELÓ-

martes, 28 de septiembre de 2010

29S: vaga, vagància o dia festiu?

Altra vegada aquí, ara, però, per parlar de la vaga.

A menys d'un quart d'hora perquè comenci aquesta vaga tan previsible, ningú dels meus propers en parla, i si ho fa, simplement és per comentar que precisament no ha escoltat gaire opinions a favor d’ella. Aquests propers ho són tan com els pares, amics, professors, la noia que m’atén al banc, el responsable del pàrquing de casa... Això em porta a pensar si la Vaga General – quina paraula!: “General” - realment servirà d’alguna cosa o serà simplement per generar dèficit entre les empreses i al sector públic. (O potser fa bé: els empresaris s’estalviaran de pagar el dia de sou, la part corresponent a la SS, de vacances, etc. als treballadors, qui sap!) De totes maneres hi ha prou interrogants que em encara em queden per resoldre.

El primer ho engloba tot: Cal programar una vaga general en temps de crisi? En serio cal? No vivim en una època on precisament el que ens sobri siguin els diners, i en una vaga (general o no) se’n perden molts.

Qui secundarà la vaga? De veritat m’agradaria que algú em respongués a aquesta pregunta. Hi aniran els 4 milions de parats que tenim actualment a Espanya? Suposo que a l’hora de contar, aquests parats a qui en principi no afecta directament la reforma (sinó indirecta quan es decideixin a buscar -per trobar- feina) no es contaran oi? Més els hi val, ja que trobo immoral que es conti com a vaguista aquell que ja d’un bon principi no està fent res. Potser el que practica acèrrimament és l’art de la vagància i per pretendre ser un defensor dels drets d’un treballador que, mentre rebi la prestació d’atur no ho intentarà ser mai (buscant feina o formant-se, per exemple), se’n va a cridar i a malbaratar el dia d’algun altre treballador? Secundaran la vaga aquells parats que, amb esforç i dedicació han rebut el seu merescut i acaben de reentrar al món laboral? Sí? I aquells autònoms que tenen una empresa i que no miren mai quina hora és ni en quin dia de la setmana treballen perquè l’únic que volen és reflotar la seva empresa de la recessió que segurament hauran patit els últims anys? Potser seran els funcionaris, molts dels quals cobren el sou base i que els hi retirin 100€ per un dia de festa no els surt a compte? Al igual que alguns treballadors d’aquestes grans empreses comercials? De veritat? Segurament seran els estudiants que la secundaran. Aquells estudiants que NO cobren, que NO tenen cap tipus d’ingressos (òbviament, declarats) i que per tant NO estan dins el món laboral, per tant NO els afecta directament la reforma?

Qui pagarà els desperfectes de la vaga? Si algú es passa de llest i trenca qualsevol cosa, qui la pagarà? Haig de ser jo? (Hipotèticament, ja que no tinc ingressos, no pago impostos directes). Qui recompensarà a tots aquells que, en desacord de la vaga, van a treballar i no hi poden arribar i els descompten aquesta part del sou que he comentat abans? Qui nassos em pagarà a mi les 4 classes d’hora i mitja cada una de la universitat que em perdré?

Parlem de la reforma doncs, ja que potser resol alguns dels interrogants que acabo de plantejar. Segons el meu entendre, el principal motiu de la vaga és la instauració per decret de la Reforma Laboral impulsada pel govern d’en Zapatero, que priva d’unes certes llibertats i condicions històriques que amb penes i treballs han aconseguit els sindicats i que per un govern SOCIALISTA, s’els han vist presos. Analitzem-ho. Avui he llegit un text per Sociologia de Wright Mills que explica que per analitzar un conflicte personal s’ha de tenir molt en compte el context social en què està immersa aquesta persona. Passa quelcom semblant amb la Reforma. En primer lloc situem el govern, entenem el PSOE com a Partido SOCIALISTA OBRERO Español. El que està impulsant la reforma és un govern que té en prioritat l’obrer, el poble. No serà doncs que l’ha impulsada totalment a contracor donat per les situacions i pressions externes? Si la UE, ha obligat que es faci alguna cosa per canviar la situació de profunda recessió estancada en què està immers el país espanyol, què preferien? Poso un exemple clar: Els EUA no costa absolutament res acomiadar a un treballador, ni tampoc muntar una empresa. I bo i això han esdevingut una de les potències amb més influències al món. Prefereixen això?

Drets del treballador? Garantits en la democràcia, però amb el sentit comú que porti la batuta de tot aquest entramat. Cal paralitzar un país sencer molts mesos després que entrés el vigor el decret? O potser el que prefereixen és que es titlli de insolvent Espanya, el gran REINO ESPAÑOL! I que el deute extern, que en tenim un munt, pugi terriblement d’interessos (que les empreses d’avaluació de riscos econòmics ens baixin el grau de solvència, que probablement seran les mateixes empreses que van augurar estabilitat a Lehman Brothers Holdings Incorporated el 2008)

Són molts els dubtes que em genera aquesta vaga, molts. Com sigui que demà sabré la resposta i es veurà si vaig molt errat o potser m’haig de replantejar les polítiques actuals i creure’m que anar de vaga és (o haurà estat) la millor manera de preparar un millor país.

Tot queda per esclarir demà.

Ja és suficient per avui. El post acaba aquí.