[Aquesta entrada està feta imitant l'estil de Josep Pla al seu llibre El Quadern Gris]
2 de maig. – Avui he donat un pas important a la meva vida. Ara em considero més gran, més capacitat, més madur. Tinc el cap millor moblat que ahir. Els mobles de conglomerat dòcil i de mala qualitat comencen a ser robustos, forts i pesats. Tenen la consistència necessària per començar a perdurar en el temps. Sóc gran?
Aquest fet del que faig gala té nom i cognom, es diu entrevista laboral, la primera de la meva vida.
– Quants anys tens noi? Al currículum no hi diu res.
En efecte, no he posat l’edat al currículum i això em causa un cert rubor. És absurd fer-me el despistat: admeto l’error i segueixo. He llegit que en aquests casos és necessari mirar sempre els ulls. Cada vegada que hi penso, però, a part d’alentir la meva capacitat d’eloqüència, em trobo amb els ulls clavats damunt la taula. Quatre mirades impassibles aguaiten per veure què explico, com em moc i com actuo.
Plou, o millor dit, sento que cauen gotes d’algun lloc que comença més enllà de la paret, és metapluja. Això em relaxa, l’atenció ja no és sobre mi – tanmateix em preocupa perquè no vull que caigui el sostre postís pel degoteig-. Parlo massa, hauria de moderar-me.
Ahir vaig anar a Bedorc. Per arribar-hi, cal passar pel complicat laberint de carreteres per pagar el peatge de Sant Sadurní. Tot per agafar l’àlbum de fotografies del seguiment polític, que serà una de les meves armes per vendre’m a mi i al meu producte. Sóc insistent i tossut, m’agrada fer les coses bé encara que, de vegades, costi.
Ho ensenyo juntament amb el vídeo documental que amb penes i treballs i molta col·laboració he aconseguit fer: Viure Desconnectats. El producte lluu per sí mateix, cosa que em repercuteix positivament. Ara bé, la llosa que porto a l’esquena i de la que no em puc deslliurar és l’edat. Em fa reflexionar: popularment es diu que és l’hora del jovent i les idees fresques, però no acceptem com a jovent nois de 18-19 anys. Són massa petits i ignorants. Aquesta llosa em pesa massa. Sóc petit per concórrer a un lloc de treball. També ho sóc per demanar càmeres a la meva facultat, i no parlem d’opinar sobre el quefer polític. Sembla que les persones que advoquen per una renovació d’aires no vulguin realment obrir-se, sinó enaltir-se. No hi ha manera.
L’entrevista es desenvolupa sense problemes, dono el millor de mi. Desplego el meu arsenal de valors afegits, que tan comuns són a la meva Facultat. A la sortida m’atreveixo, a la fi, a preguntar el perfil dels altres dos contrincants –gran error-.
- Dos llicenciats amb coneixements professionals de muntatge audiovisual- responen amb una certa confidència.
M’he fet gran, he hagut d’afrontar la meva primera entrevista laboral. De negacions me n’esperen més a la vida, però si comporten situacions com les d’avui són més gratificants. No puc competir amb una persona que ha estudiat exactament el que vull fer jo i pretendre produir una feina millor, seria totalment errat pensar-ho. Puc donar el meu prisma de la producció audiovisual, tal vegada insignificant per ser, tornem-hi, petit. Tot i que ara dic, sóc petit en un món de grans.
Reflexions insignificants que començo a relatar amb cap altre fi que poder expressar les meves vivències perquè altres les puguin aprofitar o considerar.
jueves, 5 de mayo de 2011
viernes, 18 de marzo de 2011
Perquè certs presentadors de tele SEMPRE estan sota la màscara que els porta a l'estupidesa?
NOTA PRÈVIA: El text és molt complicat i rebuscat. Cal parar atenció a les frases i tenir presents els dos personatges de què parla el text i saber, generalment, què fan. També cal considerar que Gafapastas és un programa cultural que en breu estrenarà La2 de TVE"
"La Televisió és un negoci que ha de sortir rentable". Amb aquestes paraules
podem entendre que la baralla "tot per l'audiència" que estan fent moltes
cadenes de televisió és lícita. Treuen la carnassa i l'arsenal dels ganivets
per esquarterar qualsevol reguitzell de carn humana viva que passi per les
seves mans. Res no importa, tot s'hi val. És un "tot pel superàvit".
El show no para mai, ni tampoc a l'hora d'ensenyar a les noves generacions,
aquells qui, suposadament, haurien de plantejar-se la seva vida professional.
Les gafapasta que pretén Juanra Bonet a la pública espanyola res s'assemblen a
l'individu que, davant la consistència de la institució universitària,
s'aixopluga en el món de la irreverència i desprestigi. Què és despreci? Potser
és una feina molt lloable firmar un programa de tele amb la credibilitat que
dóna una gran cadena com Telecirco -heu llegit bé-. Ara bé, el que no és lloable,”
sota cap concepte, és infravalorar una opinió correctament plantejada, arrossegar-la al terra i espellar-la fins sagnar.
Sobta encara més quan “l'assenyat”, que és la mirada indiscreta que aguaita
expectant, passa a jugar el mateix rol. Cert deu ser que el canal de
telerealitat que propugna un dels ponents s'ha traslladat a la realitat física
i palpable: "Tornem després dels anuncis, a Aruscitys". I mentrestant, em gravo
caminant, que segur que m'agafen els de la ratomàquia, com diu el gran Monegal.
Estem parlant del cor? No, hi ara! Estem parlant d'una avivada tertúlia de cafè
copa i puro? Encara menys! Segur que estem parlant d'una discussió de la
perruqueria... Quasi. Estem parlant d'una conferència universitària! Amb
presència de no menys de dues-centes persones!
Lamentable exercici el de l'Àngel Llàcer i Víctor M. Amela a la conferència
"Superat's. La cultura de l'esforç a la televisió" Superats? Vosaltres. Esteu
superats per la televisió, de la mateixa manera que ho estan totes les altres
persones encegades pel diner fàcil. De res serveix donar una posterior roda de
premsa lamentant-se de la situació actual i despullant-se de la seva posició
de gafapasta reprimit. D'això al meu poble en diuen enganyifa.
Per què ho entenguis: Et nomino..
"La Televisió és un negoci que ha de sortir rentable". Amb aquestes paraules
podem entendre que la baralla "tot per l'audiència" que estan fent moltes
cadenes de televisió és lícita. Treuen la carnassa i l'arsenal dels ganivets
per esquarterar qualsevol reguitzell de carn humana viva que passi per les
seves mans. Res no importa, tot s'hi val. És un "tot pel superàvit".
El show no para mai, ni tampoc a l'hora d'ensenyar a les noves generacions,
aquells qui, suposadament, haurien de plantejar-se la seva vida professional.
Les gafapasta que pretén Juanra Bonet a la pública espanyola res s'assemblen a
l'individu que, davant la consistència de la institució universitària,
s'aixopluga en el món de la irreverència i desprestigi. Què és despreci? Potser
és una feina molt lloable firmar un programa de tele amb la credibilitat que
dóna una gran cadena com Telecirco -heu llegit bé-. Ara bé, el que no és lloable,”
sota cap concepte, és infravalorar una opinió correctament plantejada, arrossegar-la al terra i espellar-la fins sagnar.
Sobta encara més quan “l'assenyat”, que és la mirada indiscreta que aguaita
expectant, passa a jugar el mateix rol. Cert deu ser que el canal de
telerealitat que propugna un dels ponents s'ha traslladat a la realitat física
i palpable: "Tornem després dels anuncis, a Aruscitys". I mentrestant, em gravo
caminant, que segur que m'agafen els de la ratomàquia, com diu el gran Monegal.
Estem parlant del cor? No, hi ara! Estem parlant d'una avivada tertúlia de cafè
copa i puro? Encara menys! Segur que estem parlant d'una discussió de la
perruqueria... Quasi. Estem parlant d'una conferència universitària! Amb
presència de no menys de dues-centes persones!
Lamentable exercici el de l'Àngel Llàcer i Víctor M. Amela a la conferència
"Superat's. La cultura de l'esforç a la televisió" Superats? Vosaltres. Esteu
superats per la televisió, de la mateixa manera que ho estan totes les altres
persones encegades pel diner fàcil. De res serveix donar una posterior roda de
premsa lamentant-se de la situació actual i despullant-se de la seva posició
de gafapasta reprimit. D'això al meu poble en diuen enganyifa.
Per què ho entenguis: Et nomino..
jueves, 3 de febrero de 2011
Us proposo un exercici: a l'estil "Buscant Wally" perquè no fem "Buscant Egipte o Irak"?
Els de la FOX han aconseguit moure les plaques tectòniques que durant milions d’anys han configurat la nostra geografia en poc més d’una setmana. Impressionant feina de substitució de països. Els hi demanarem la recepta.
Des del moment que molts americans ens situen a prop de Mèxic i es pensen que mengem spicy, no és d’estranyar veure aquests tipus d’imatges. A dalt la representació fidedigna que ha fet FOX NEWS i a baix la cartografia real.
Des del moment que molts americans ens situen a prop de Mèxic i es pensen que mengem spicy, no és d’estranyar veure aquests tipus d’imatges. A dalt la representació fidedigna que ha fet FOX NEWS i a baix la cartografia real.
Carregament llest, objectiu llest, apunteu i... FOC! als Periodistes.
La Plaça Tahrir d’El Caire s’ha convertit en una batalla campal, on l’objectiu, les últimes hores, estan sent els periodistes.
El periodista mira, observa, analitza, recopila, compren, però no jutja. Els dos equips del 30 minuts, encapçalats per Eduardo Sanjuán, s’han desplaçat a Egipte avui mateix, i per circumstàncies incoherents estan amb els ulls embenats en una comissaria, amb tot el material requisat.
De la mateixa manera, altres periodistes de Televisió de Catalunya estan sent reprimits per fer la seva feina, així com internacionals de la CNN, The New York Times, el Washington Post, Al-Jazeera... –atenció a l’ús dels punts suspensius-.
Fa poques hores Albert Elfa, recentment incorporat a la corresponsalia de la pública catalana, ha viscut en directe l’impacte d’una bala a la barana de l’hotel on tenen reclutats tots els periodistes, que en breu serà totalment desallotjat. No s’admeten noves pernoctacions a cap hotel, els periodistes estan totalment desemparats, atacats i en seriós perill. Aquest vídeo d’Anderson Cooper ho corrobora en escreix.
I és que sembla totalment irreal la repressió que estan rebent els periodistes, que “sempre han estat ben tractats”, segons Tomas Alcober. Els trets (malauradament mai millor dit) van dirigits als periodistes amb algú que els firma, que, com han afirmat els testimonis, “són la policia, de part del Govern de Mubàrak”.
La reflexió és obligada: Com pretén el règim autoritari de Mubàrak fer creure a la seva població que hi haurà una transició apropiadament democràtica quan el primer que van fer va ser retallar-li la seva principal font d’organització, és a dir Internet? És més, pretén fer creure que vol la pau essent ell mateix el que ha incitat aquesta violència? I finalment, algú creu que renunciarà a uns drets suposadament vitalicis que s’ha forjat? Sí, clar.
Per la notícia original del 3cat24.cat. Click aquí.
El periodista mira, observa, analitza, recopila, compren, però no jutja. Els dos equips del 30 minuts, encapçalats per Eduardo Sanjuán, s’han desplaçat a Egipte avui mateix, i per circumstàncies incoherents estan amb els ulls embenats en una comissaria, amb tot el material requisat.
De la mateixa manera, altres periodistes de Televisió de Catalunya estan sent reprimits per fer la seva feina, així com internacionals de la CNN, The New York Times, el Washington Post, Al-Jazeera... –atenció a l’ús dels punts suspensius-.
Fa poques hores Albert Elfa, recentment incorporat a la corresponsalia de la pública catalana, ha viscut en directe l’impacte d’una bala a la barana de l’hotel on tenen reclutats tots els periodistes, que en breu serà totalment desallotjat. No s’admeten noves pernoctacions a cap hotel, els periodistes estan totalment desemparats, atacats i en seriós perill. Aquest vídeo d’Anderson Cooper ho corrobora en escreix.
I és que sembla totalment irreal la repressió que estan rebent els periodistes, que “sempre han estat ben tractats”, segons Tomas Alcober. Els trets (malauradament mai millor dit) van dirigits als periodistes amb algú que els firma, que, com han afirmat els testimonis, “són la policia, de part del Govern de Mubàrak”.
La reflexió és obligada: Com pretén el règim autoritari de Mubàrak fer creure a la seva població que hi haurà una transició apropiadament democràtica quan el primer que van fer va ser retallar-li la seva principal font d’organització, és a dir Internet? És més, pretén fer creure que vol la pau essent ell mateix el que ha incitat aquesta violència? I finalment, algú creu que renunciarà a uns drets suposadament vitalicis que s’ha forjat? Sí, clar.
Per la notícia original del 3cat24.cat. Click aquí.
lunes, 17 de enero de 2011
Editorial Revista "LaComa Punt i a Part", número 23
Benvolguts,
La revista del Bedorc està recent treta del forn. Avui mateix s'ha enviat a la impremta i dimecres es començarà a repartir per totes les cases dels vilatans del Bedorc. Com a novetats de la revista hi ha, com sabeu, la nova secció que firmo jo, així com una nova secció anomenada "SUGGERIMENTS" on els mateixos bedorquins escriuran les receptes més tradicionals del poble per compartir-les entre tots.
En aquest número també trobareu reeditat el text d’en Joan Romeu, Història del Bedorc 1”, que, per problemes tècnics, no es va poder publicar en la seva totalitat al número anterior de la revista. Demanem disculpes per aquest fet. Hem cregut adient tornar-lo a publicar sencer.
Us deixo amb l’editorial i en molt breu podreu trobar la revista en format PDF al lloc web del Bedorc: www.elbedorc.com .
Una abraçada!
Eric Dexeus
EDITORIAL:
L’any 2010 ha passat, i ens n’hem sortit.
Emprenem una nova dècada amb il·lusions i projectes per complir. Estem a la recta final de la lluita per superar la recessió que està afectant al nostre país. No ens hem aturat mai, sempre hem seguit endavant: pensar en avui i planejar el demà. Aristòtil deia que som éssers en potència, som éssers capaços de ser més dins nosaltres mateixos, que estem capacitats per portar a terme els nostres projectes. El passat és passat i d’ara endavant hem de focalitzar-nos a viure totes les experiències 10 que ens esperen enguany. Canviem d’etapa i estrenem Junta, però seguim amb l’esperit de sempre, l’esperit d’orgull bedorquí.
Serà un any molt actiu, especialment pel nostre poble. Tenim nova junta, jovent treballador, capaç, ple d’energia per consolidar el nostre poble com a símbol de la cohesió i participació. Tenen preparades les activitats de sempre i moltes més de noves, algunes de les quals començarem a veure aquesta Festa Major d’Hivern.
Sense més preàmbuls, donem pas a la festa grossa de l’hivern, no sense abans desitjar-vos una molt bona entrada d’any i que gaudiu molt de tots els vostres projectes. Visca el Bedorc!
La revista del Bedorc està recent treta del forn. Avui mateix s'ha enviat a la impremta i dimecres es començarà a repartir per totes les cases dels vilatans del Bedorc. Com a novetats de la revista hi ha, com sabeu, la nova secció que firmo jo, així com una nova secció anomenada "SUGGERIMENTS" on els mateixos bedorquins escriuran les receptes més tradicionals del poble per compartir-les entre tots.
En aquest número també trobareu reeditat el text d’en Joan Romeu, Història del Bedorc 1”, que, per problemes tècnics, no es va poder publicar en la seva totalitat al número anterior de la revista. Demanem disculpes per aquest fet. Hem cregut adient tornar-lo a publicar sencer.
Us deixo amb l’editorial i en molt breu podreu trobar la revista en format PDF al lloc web del Bedorc: www.elbedorc.com .
Una abraçada!
Eric Dexeus
EDITORIAL:
L’any 2010 ha passat, i ens n’hem sortit.
Emprenem una nova dècada amb il·lusions i projectes per complir. Estem a la recta final de la lluita per superar la recessió que està afectant al nostre país. No ens hem aturat mai, sempre hem seguit endavant: pensar en avui i planejar el demà. Aristòtil deia que som éssers en potència, som éssers capaços de ser més dins nosaltres mateixos, que estem capacitats per portar a terme els nostres projectes. El passat és passat i d’ara endavant hem de focalitzar-nos a viure totes les experiències 10 que ens esperen enguany. Canviem d’etapa i estrenem Junta, però seguim amb l’esperit de sempre, l’esperit d’orgull bedorquí.
Serà un any molt actiu, especialment pel nostre poble. Tenim nova junta, jovent treballador, capaç, ple d’energia per consolidar el nostre poble com a símbol de la cohesió i participació. Tenen preparades les activitats de sempre i moltes més de noves, algunes de les quals començarem a veure aquesta Festa Major d’Hivern.
Sense més preàmbuls, donem pas a la festa grossa de l’hivern, no sense abans desitjar-vos una molt bona entrada d’any i que gaudiu molt de tots els vostres projectes. Visca el Bedorc!
EL CATALÀ CORRECTE, PASSA'L!
Ho corroboro: El català és difícil.
Certament tots parlem molt malament, completament tots. Ens passem el dia cometent barbàries de l’alçada d’un campanar sense adonar-nos*. (Aquí trobem el primer, hauria d’haver escrit adonar-nos-en, “nos” substitueix a nosaltres i “en” substitueix un complement preposicional encapçalat per la preposició DE).
Aquesta és la conclusió, gens precipitada, que puc treure després d’haver cursat l’assignatura dependent de la classe troncal de llengua.
Com deia, cometem errades contínuament. Algunes errades són molt clares: com Dir-s’ho* (Referint-se a DIR AIXÒ A ELL) i d’altres que no ho són tant: Els les donaré* (Pronominalitzant el complement indirecte de la frase DONARE LES LLIBRETES A LES NOIES, com “les” quan hauria de ser “els”, cosa que voldria dir que la frase final quedaria ELS ELS DONARÉ”. Els pronoms és un camp inexplorat pel llenguatge oral. Persones que “suposadament” haurien de saber parlar amb públic amb una certa correcció llançen* (Aquesta errada és òbvia, però es comet!) afirmacions com: Jo lis diria als polítics* (Aquí hi ha una bomba ortogràfica: en primer lloc “LIS” no existeix, hauria de ser en el seu lloc ELS, sempre i quan es refereixi a un complement indirecte plural. L’altre és que aquí hi ha un excés de pronoms, una repetició innecessària, un pleonasme. El “LIS” o en el seu defecte, “ELS”, sobra, doncs* hi ha duplicitat de referències a “ELS POLÍTICS”.(El “DONCS” està mal escrit, ja que “DONS” no significa “PER TANT” com està usat en aquesta frase).
Pinto un quadre en el que* hi* surt la Maria.(Aquí torna a haver-hi un cas de pleonasme. Hi hauria d’anar un “ON”, un “EN QUÈ”, o “EN EL QUAL”. L’HI també és marcat com a error, ja que també està substituint un nom que està explícit a la oració, per tant hauríem d’ometre aquest “HI”). Si diéssim* (seria DIGUÉSSIM, ja que el verb DIR té increment velar en nombroses conjugacions del seu paradigma) estic pintant a la Maria*, estaríem cometent un altre error.( En aquest cas, LA MARIA és un complement directe, per tant, no hauríem d’utilitzar cap preposició per introduir-la.)
Finalment, per acabar aquesta primera entrega d’errors que tots cometem, cal recordar que, tot i tenint molt clares aquestes premisses, posar-te davant d’un examen de 30 preguntes, moltes de les quals estan pensades per caure-hi de quatre potes, és, si més no difícil, igual que llegir aquesta frase de quatre línies sense cap punt.
No obstant* (no obstant necessita l’AIXÒ), s’ha de pensar que és possible fer-ho, i una vegada ho hagis fet, hauràs de presentar-te a un altre examen de 30 preguntes trampa, del mateix estil, de castellà. Algun dia acabarem parlant tots bé, i no hi haurà pregunta trampa que se’ns resisteixi, segur.
Res més per avui.
EL CATALÀ CORRECTE, PASSA'L!
Certament tots parlem molt malament, completament tots. Ens passem el dia cometent barbàries de l’alçada d’un campanar sense adonar-nos*. (Aquí trobem el primer, hauria d’haver escrit adonar-nos-en, “nos” substitueix a nosaltres i “en” substitueix un complement preposicional encapçalat per la preposició DE).
Aquesta és la conclusió, gens precipitada, que puc treure després d’haver cursat l’assignatura dependent de la classe troncal de llengua.
Com deia, cometem errades contínuament. Algunes errades són molt clares: com Dir-s’ho* (Referint-se a DIR AIXÒ A ELL) i d’altres que no ho són tant: Els les donaré* (Pronominalitzant el complement indirecte de la frase DONARE LES LLIBRETES A LES NOIES, com “les” quan hauria de ser “els”, cosa que voldria dir que la frase final quedaria ELS ELS DONARÉ”. Els pronoms és un camp inexplorat pel llenguatge oral. Persones que “suposadament” haurien de saber parlar amb públic amb una certa correcció llançen* (Aquesta errada és òbvia, però es comet!) afirmacions com: Jo lis diria als polítics* (Aquí hi ha una bomba ortogràfica: en primer lloc “LIS” no existeix, hauria de ser en el seu lloc ELS, sempre i quan es refereixi a un complement indirecte plural. L’altre és que aquí hi ha un excés de pronoms, una repetició innecessària, un pleonasme. El “LIS” o en el seu defecte, “ELS”, sobra, doncs* hi ha duplicitat de referències a “ELS POLÍTICS”.(El “DONCS” està mal escrit, ja que “DONS” no significa “PER TANT” com està usat en aquesta frase).
Pinto un quadre en el que* hi* surt la Maria.(Aquí torna a haver-hi un cas de pleonasme. Hi hauria d’anar un “ON”, un “EN QUÈ”, o “EN EL QUAL”. L’HI també és marcat com a error, ja que també està substituint un nom que està explícit a la oració, per tant hauríem d’ometre aquest “HI”). Si diéssim* (seria DIGUÉSSIM, ja que el verb DIR té increment velar en nombroses conjugacions del seu paradigma) estic pintant a la Maria*, estaríem cometent un altre error.( En aquest cas, LA MARIA és un complement directe, per tant, no hauríem d’utilitzar cap preposició per introduir-la.)
Finalment, per acabar aquesta primera entrega d’errors que tots cometem, cal recordar que, tot i tenint molt clares aquestes premisses, posar-te davant d’un examen de 30 preguntes, moltes de les quals estan pensades per caure-hi de quatre potes, és, si més no difícil, igual que llegir aquesta frase de quatre línies sense cap punt.
No obstant* (no obstant necessita l’AIXÒ), s’ha de pensar que és possible fer-ho, i una vegada ho hagis fet, hauràs de presentar-te a un altre examen de 30 preguntes trampa, del mateix estil, de castellà. Algun dia acabarem parlant tots bé, i no hi haurà pregunta trampa que se’ns resisteixi, segur.
Res més per avui.
EL CATALÀ CORRECTE, PASSA'L!
sábado, 15 de enero de 2011
És un error programar un videojoc? Algú m'explica com es pot programar-ne un per error?
Això va de reflexions d'abans de les eleccions. Situem-nos als dies en què el PPC va llançar un videojoc on la líder popular matava independentistes i immigrants. Aquesta reflexió va ser feta en resposta al Debat que vam fer a Seminari.
Aquí va:
"La immigració i el tracte que en fa el PPC
La política és inconnexa: com pot guanyar les eleccions a Itàlia un individu que fa pública les seves relacions amb dones de moral distreta, altrament anomenades meretrius? És més, com pot guanyar les eleccions el propietari de l’empresa de Telecinco? Si la meva lògica no està errada, és incomprensible que EL Carmen de Mairena no aconsegueixi cap escó al selecte Parlament de Catalunya.
El Partit Popular de Cataluña va llançar un videojoc en què Alícia Sánchez Camacho, la líder dels populars, es veia matant immigrants i independentistes. I això sí que és Constitucional? Fomentar actituds xenòfobes i anticatalanistes és, realment, constitucional?. Un partit tant assidu a aquest tribunal hauria de tenir la Constitució molt present, així com el Codi Civil, així com qualsevol document oficial en què a la capçalera hi surti la paraula màgica España –i si surt que és indissoluble, millor-.
És incomprensible com va aconseguir 18 escons el 28 de novembre un partit que mai havia aconseguir cap resultat que valgués la pena aquí a Catalunya. Com es pot votar un partit que menteix tant vehementment? La mentida és clara: La gran excusa per la publicació d’aquest joc era que va ser “un error informàtic”. Que preguntin a qualsevol programador que m’expliqui cóm es pot crear per “error” un joc. O clar, potser l’error va ser publicar-lo ja que estava destinat a ús “privat”.
Aquestes accions no fan més que banalitzar la política. Li fan tant de mal... No estem en temps d’atemptar contra el sistema democràtic d’aquesta manera, i menys quan es parla que sinó la majoria, gran part dels joves d’avui, estan desencisats per allò que algú vell i carca anomena política. De fet, segur que es podrien emprendre accions legals contra aquest videojoc, però en estar en campanya electoral traurien alguna llei del S. IV a.C. on es justifiqués l’acció dels populars.
Lamentable,erò el règim democràtic funciona així. Les campanyes en negatiu poden interessar molt i hem comprovat que poden funcionar segons en quin moment ens trobem.
"
Aquí va:
"La immigració i el tracte que en fa el PPC
La política és inconnexa: com pot guanyar les eleccions a Itàlia un individu que fa pública les seves relacions amb dones de moral distreta, altrament anomenades meretrius? És més, com pot guanyar les eleccions el propietari de l’empresa de Telecinco? Si la meva lògica no està errada, és incomprensible que EL Carmen de Mairena no aconsegueixi cap escó al selecte Parlament de Catalunya.
El Partit Popular de Cataluña va llançar un videojoc en què Alícia Sánchez Camacho, la líder dels populars, es veia matant immigrants i independentistes. I això sí que és Constitucional? Fomentar actituds xenòfobes i anticatalanistes és, realment, constitucional?. Un partit tant assidu a aquest tribunal hauria de tenir la Constitució molt present, així com el Codi Civil, així com qualsevol document oficial en què a la capçalera hi surti la paraula màgica España –i si surt que és indissoluble, millor-.
És incomprensible com va aconseguir 18 escons el 28 de novembre un partit que mai havia aconseguir cap resultat que valgués la pena aquí a Catalunya. Com es pot votar un partit que menteix tant vehementment? La mentida és clara: La gran excusa per la publicació d’aquest joc era que va ser “un error informàtic”. Que preguntin a qualsevol programador que m’expliqui cóm es pot crear per “error” un joc. O clar, potser l’error va ser publicar-lo ja que estava destinat a ús “privat”.
Aquestes accions no fan més que banalitzar la política. Li fan tant de mal... No estem en temps d’atemptar contra el sistema democràtic d’aquesta manera, i menys quan es parla que sinó la majoria, gran part dels joves d’avui, estan desencisats per allò que algú vell i carca anomena política. De fet, segur que es podrien emprendre accions legals contra aquest videojoc, però en estar en campanya electoral traurien alguna llei del S. IV a.C. on es justifiqués l’acció dels populars.
Lamentable,erò el règim democràtic funciona així. Les campanyes en negatiu poden interessar molt i hem comprovat que poden funcionar segons en quin moment ens trobem.
"
Suscribirse a:
Entradas (Atom)